Primera espelma...

Wir sagen euch an den lieber Advent
Sehet, die erste Kerzen brennt!
...

Wir sagen euch an den lieben Advent, 1954
Text : Maria Ferschl
Música: Heinrich Rohr

Avui ha començat el primer diumenge d'advent, diumenge de comerços oberts. Un any més s'ha trencat aquella tranquil·litat determinada per un temps climàtic que convidava a recollir-se. El consum avança any per any amb passes de gegant i trenca les darreres resistències humanes. El consum ja ni es nota perquè en un temps molt llunyà es va instal·lar definitivament en el nostre més intim entorn.

No ho critico pel fet religiós, ni pel fet tradicional, però amb el pas del temps he arribat a la convicció que aquesta vida nostra exterior, que penetra subtilment en el nostre interior creant necessitats falses i irreals, només ens fa sentir insatisfaccions i sensacions d'infelicitat continua. La nostra ment s'acull al moviment perpetu d'impulsos sense poder gaudir ni per un instant d'aquell aïllament tan important que ens ajuda a discernir i triar el moment de calma, serenitat i harmonia que ens porta al nostre equilibri.

Set dies té la setmana. Set dies plens d'andròmines i buits -en molts dels casos- del simple i senzill sentiment de no voler fer res, de sols voler estar-hi i ser-hi.

Una pausa acariciadora

Es stand eine Frau allein

Es stand eine Frau allein

und schaute über die Heide

und wartete auf ihren Geliebten.

Da sah sie einen Falken fliegen.

"Wohl dir, dass du ein Falke bist,

du fliegst wohin du möchtest!

Du suchst dir im Wald

einen Baum, der dir gefällt.

So habe ich es auch gemacht;

ich suchte mir einen Mann aus,

den erwählten meiner Augen.

Darüber sind schöne Damen neidisch.

Ach, warum lassen sie mir meinen Geliebten nicht,

ich begehrte doch auch keinen ihrer Lieblinge."

Dietmar von Aist (* vor 1140; † nach 1171)

El meu present més actual...

Tot això i més em separa ara mateix, benvolguts visitants, i en lloc de seure amb vosaltres al divan i gaudir d'una conversa sincopada aquí em teniu, davant d'un escriptori ple que fa tot l'honor al mot amb el qual em qualifica una bona amiga meva alemanya: geomètricament repartit i endreçat.


Pensava que és curiós com hi ha fases de feina que formen una cadena ben ajustada en la qual és complicat trobar un espai de temps, de ganes i de tranquil·litat per poder escriure en aquest quadern virtual els fets, pensaments, sensacions i emocions que acompanyen quotidianament. També he de dir que darrerament dedico el temps disponible més a llegir, a desenvolupar material nou, a confeccionar una pàgina web de suport pels meus alumnes així com a maximitzar les aules virtuals que tinc muntades. Comprensiblement, tot això fa que sempre hi hagi aspectes relacionats amb la meva persona que es quedin curts, com el blog. Tanmateix la vida és un conjunt sinusoïdal i els seus moviments variables ens traslladen periòdicament a les altres facetes nostres. Jo per la meva part seguiré entrant a les vostres cases, de vegades silenciosament, de vegades deixant petjada...





P.S. Respecte al programa nostre a Colònia de la Fira de Frankfurt, comentar-vos simplement que les activitats que vam preparar van tenir un bon èxit i que fins i tot a hores d'ara encara estic sorpresa de la reacció i de l'assistència de públic. Els escriptors assistents van sentir-se còmodes i molt oberts per l'ambient agradable i despreocupat que els va envoltar. Com aspecte anecdòtic comentar-vos l'estranyesa d'en Jaume Cabré al saber que la gent pagava per assistir a la vetllada literària i escoltar les lectures respectives, tot sabent que per al públic, fins aquell moment ells eren uns desconeguts.

Frankfurt 2007 a Colònia

Us presento el programa d'activitats literàries que el Centre Cultural Català de Colònia e.V. ha organitzat sota el suport de l'Institut Ramon Llull dins del marc de la Fira del Llibre de Frankfurt a/M que enguany com ja sabeu té a Catalunya com a país convidat. Totes aquestes activitats hi consten en el programa oficial de la Fira.

Diumenge, 7 d'octubre 2007, a les 18.00, Casa de la Literatura de Colònia e.V.

Vespre literari sota el títol „Cultura catalana, singular i universal“ amb els escriptors Maria Barbal, Jaume Cabré, Eduard Márquez, Miquel de Palol i Baltarsar Porcel.
Organitzadors: Casa de la Literatura de Colònia e.V. Literaturhaus Köln e.V.
Schönhauserstraße 8
50968 Colònia

Dilluns, 8 d'octubre de 2007, a les 19.00, Llibreria Ludwig - Estació Central de Colònia

Vetllada literària amb l'autora mallorquina Carme Riera que presentarà el seu llibre „L'estiu de l'anglès“, publicat en alemany el passa més d'agost. Conferència sobre la problemàtica presentada en la traducció d'obres literàries. Entrada gratuïta. 

Ludwig Buchhandlung
Trankgasse 11 Im Hauptbahnhof
50667 Köln


Dijous 11 d'octubre de 2007 a les 19.00, SIDISPOT

Inauguració de l'exposició conjunta Barcelona-Colònia amb artistes de l'Escola Massana de Barcelona: Sandra Guiloff, Viktoria Campillo i Christine Kaupmann. Fins al 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

Exposició Idelfons Cerdà, “Urbs i territori, Una visió de futur” dins del marc del Fòrum d'Arquitectura - Plan 07. Fins el 25 d'octubre. Entrada gratuïta.

SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia


A call for free, dimecres, 17 d'octubre a les 19.00, SIDISPOT

Lectura de dues històries a càrrec de les pròpies autores, Dr. Pilar Baumeister i Fahime Farsaie les quals van participar en la performance „A call for free“ feta a Colònia el passat més de juny. En la vetllada es projectarà una petita pel·lícula que es va rodar durant la performance. El passat mes de juny l'artista Josep-Maria Martin va portar a terme aquesta acció a partir d'una caravana estacionada a diversos barris de Colònia. Durant un dies qualsevol persona tenia la possibilitat de trucar de franc a qualsevol part del món. Després de la trucada se'ls feia una entrevista i de les moltes fetes han resultat històries molt interessants. Aquestes històries es publicaran a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi haurà també la presència de l'alcaldessa de Colònia, la senyora Spizig, la qual ens llegirà també una de les històries. Entrada gratuïta.
SIDISPOT
Marzellenstraße 43a
50668 Colònia


Esteu convidats!!

Indignant!!!

Vull protestar obertament i indignadament!

Respecte l'article que avui ha publicat a la secció de cultura el diari de més tirada de la ciutat de Colònia: el Kölner Stadt-Anzeiger.

El seu corresponsal des de Madrid, el senyor Ralph Schulze, és un vell conegut pels seus escrits on el populisme i la deformació de la realitat són una bona part dels seus continguts. Tanmateix en l'article d'avui aquest “corresponsal” ha demostrat fins a quin punt li interessa informar als seus lectors. L'article presenta la seva part més demolidora i de forta càrrega negativa en els seus primers paràgrafs per a “suavitzar” en els posteriors el seu to. Així que els lectors ja tenen un bon (pre)judici vers el nostre país. Com a referència d'altres diaris, l'autor sols esmenta El País.

Si aneu a la web del diari no podreu veure la foto que il·lustrava l'article. La violència d'acció que es presenta a la foto és la que inaugura l'escrit extrapolant-la al món de la llengua i cultura catalanes. La foto presenta una manifestació independentista a Girona on en es veuen les fotos del rei i de la reina penjats “a la Felip d'Anjou” així com una bandera estelada, dos nois amb la cara tapada en un primer pla i més gent a cara descoberta en un segon pla. La foto és de Actionpress. L'escrit que acompanya la foto -també del mateix corresponsal- diu amb un alemany no massa galdós:

“ Antimonàrquics protestant fa pocs dies a Girona amb dràstics i simbòlics mitjans contra la visita del rei Juan Carlos, al qual no accepten com a tal. “

Us tradueixo el segon paràgraf. Després teniu tot l'article en alemany.

“Nosaltres no som Espanya”

Cultura Catalana - Convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007
...

“ Amb les mateixes ganes de provocació es presenta el món de la llengua catalana com convidat d'honor a la Fira de Frankfurt, la qual obrirà les seves portes el 9 d'octubre. Sols han estat escollits dins del programa oficial per a representar aquesta petita cultura en la Fira del Llibre més gran del món autors que escriuen en català. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional es catalogada com “l'única i universal literatura de Catalunya”, provoca discussions ja abans de començar la Fira. “La literatura catalana sols estarà representada per la meitat dels seus millors autors a Frankfurt” , es queixa el diari amb més publicació d'Espanya, "El País". O fins i tot amb menys de la meitat: La majoria de autors catalans del present que tenen èxit al mercat internacional escriuen exclusivament en espanyol. Sobretot i en especial l'autor de best sellers Carlos Ruiz Zafon (...) les arrels del qual són a la capital, Barcelona. El fet que Zafon i altres “espanyols” catalans com Eduardo Mendoza (...) siguin presents a la Fira malgrat tot, es d'agrair a aquelles editorials alemanyes que de fa temps donen suport a aquests autors catalano-espanyols. “

(...)

Ara ja sabeu quina imatge presenten alguns corresponsals estrangers des de Madrid sobre Catalunya , la seva llengua, la seva cultura i la seva gent.

Vacances de la patata

Ja ha passat una setmana de vacances, de les dues que tenim tots els anys més o menys per aquestes dates al meu estat federal.

Són unes vacances que van tenir la seva importància en el segle XIX quan arribava el temps de la collita, en particular la de la patata. L'escola donava una setmana de permís als alumnes que eren fills de pagesos, per a què poguessin ajudar als seus pares en la collita. Per això durant molts anys aquesta setmana lliure d'obligacions escolars rebia el nom de “Vacances de la patata” (Kartoffelferien).

Avui en dia ja no tenim fills de pagesos que necessàriament hagin d'ajudar a la collita en els camps dels seu pares o dels patrons com tampoc tenim una setmana sinó dues. Aquesta generosa setmana de més prové d'una de les tres setmanes que disposàvem de vacances de setmana santa.

I ja posats a canvis temporals, jo particularment en proposaria un de terme, en concret del de vacances. Sí, ja sé que és l'eterna discussió que jo evito perquè no té sentit il·luminar en conceptes explicatius a qui li agrada mantenir-se en la màxima ceguera informativa, però no em discutireu que aquest terme ens porta molts de problemes -i enveges ...???- a tothom qui es dedica a aquesta professió.

Segons la llei alemanya els professors tenen a l'any 4 setmanes oficials de vacances. La resta de temps “lliure” sols ho és pels alumnes; la llei fa constar el terme “Vacances de classes lectives”, que no de feina. Així que em teniu aquí, davant d'un escriptori ben assortit de llibretes on intento desxifrar amb més imaginació de la que voldria quins motius tenia Clodoveu (Chlodwig!) per convertir-se al cristianisme, què dimonis havia perdut Sant Bonifaci per terres de Germania, perquè Carlemany tenia mania als saxons i al seu paganisme fins declarar-los una guerra que va durar quasi 33 anys, perquè fou coronat emperador malgrat saber per fonts històriques que no va voler en un principi... etc. Sense oblidar les redaccions d'un curs en plena efervescència hormonal sobre un tema que desperta passions entre ells com és parlar de la jornada i evitar en aquests escrits seus de la manera més elegant qualssevol referència escrita que recordi l'ús dels verbs reflexius i dels seus referents.

Tanmateix tot té una part positiva, i en aquesta mena de vacances és la sensació que tens quan obris els ulls pel matí. El teu primer pensament és enviar un somriure als llavis lligat al plaer que et diu que tens temps de fer mandres, de poder dutxar-te, vestir-te, esmorzar, ... tranquil·lament així com d'agafar un segon tassó de cafè amb llet cap a l'estudi, seure davant de l'escriptori i començar a treballar lentament dins d'un profund i agraït silenci trencat de tant en tant per uns acords.

Cercant...

... harmonia i serenitat.

Pors i altres manifestacions

L'amenaça ha retornat aquesta setmana i amb ella de nou la preocupació que ja es va manifestar de forma factible el passat 31 de juliol de l'any 2006. Aquell dia a l'estació central de Colònia es va trobar una maleta plena d'explosius dins d'un tren regional que anava de la ciutat d'Aquisgrà fins a Hamm-Dortmund. Els responsables de l'atemptat fallit eren dos nois de nacionalitat libanesa que portaven vivint de molt temps a Colònia. Per a la vostra informació dir-vos que l'estació de Colònia és juntament amb la de Frankfurt una de les més densitat ferroviària que té el país i Europa. Per ella passen una mitjana de 1000 trens diaris. Tot el tràfic ferroviari que ve de l'oest, del nord i de l'est es canalitza en aquesta estació. Així doncs, ja us podeu imaginar les conseqüències si es portés a terme d'un acte com aquest.

Tornem a l'actualitat. Aquesta setmana han detingut a altre tres persones. Tres homes, dos alemanys convertits a l'islamisme i un turc, tots tres formats als camps d'entrenament terrorista que hi ha al nord del Paquistà, les petjades reconstruïdes ens porten fins i tot a Síria. El lloc d'estada, un poblet d'uns 900 habitants a uns 90 km de Colònia. El material trobat els deixava construir explosius fins una quantitat de 500 tnt (recordem que en l'atemptat de Londres en van fer ús de sols 3 tnt). Els atemptats portaven ja la data del mes de setembre. A hores d'ara ja se sap que pertanyen a una de les cèl·lules que Al-Caida té muntades a Alemanya i que estaven preparant atemptats destinats a ciutats on la presència americana és notable. Frankfurt ho és en primera línia per dos motius, el seu aeroport internacional i per tenir pràcticament al costat, en concret a la ciutat de Ramstein, una base militar americana, la més important que té els EE.UU. fora del seu territori i que serveix també d'estacionament per a les tropes de la OTAN.

Després tenim la discussió escalfada sobre la propera construcció de la mesquita a Colònia i que ha portat aquesta ciutat a sofrir les malediccions del món islamista conservador. La majoria dels ciutadans estan en contra, no pel fet que hi hagi una mesquita, que ja n'hi ha, sinó perquè en un principi els dos minarets que escorten la mesquita tenien una alçada considerable. Ara han quedat reduïts a 25 metres. L'altre punt de controvèrsia és l'acceptació de l'horari comercial dominical. Al voltant de les mesquites és ús i tradició que hi hagin comerços que s'atenen a les normatives religioses d'aquesta comunitat. Aquests comerços no respecten els horaris comercials establerts per la llei del país d'acollida; obren i tanquen com si fossin en un país musulmà. Aquest fet també ha creat mala sang perquè si un comerç diguem-ne nacional obri un diumenge, rep una multa substanciosa, mentre que l'altre no rep ni un avís d'infracció. Aquí les autoritats si que han permès una situació problemàtica que porta ja problemes de convivència i acceptació sota el vel de la tolerància.

Amb tots aquests factors és molt normal que la majoria de la població hagi desenvolupat una preocupació amb un cert toc de pànic latent. Jo mateixa m'he enxampat amb comportaments curiosos, com per exemple observar motxilles, maletes, bosses; seure prop de les portes, deixar passar un metro si aquest porta massa gent, caminar per la superfície malgrat les distàncies, ... I per a què? Per a res, perquè si el destí programa que hi hagi una coincidència de les coordenades d'espai i temps, aquells que haurem estat dins de la seva visió seguirem el camí. No està en les nostres mans ni podem aturar un fet imprevisible com aquest, però sí objectivitzar l'amenaça, aprenent i sabent com prevenir situacions perilloses per no caure en un estat de por i de deliri apocalíptic pel fet quotidià d'haver d'agafar el metro tots els dies.

L'arc i la fletxa

Serenitat, concentració,
tensar l'arc com el cos de l'amant,
controlar el pols,
fixar l'esguard,
discriminar factors externs,
intuir la companyia del vent,
respirar, just per alliberar els dits de l'arc...

El meu cos perd consciència dins de l'espai que l'envolta difuminant-se. Sóc l'arc que tensat s'acobla ancestralment -amb el seu dilema- a la fletxa fins sentir els seus gemecs primitius;
sóc la fletxa posseïda tallant l'aire, fluint en els corrents invisibles, interseccionant plànols a l'espai, deixant al seu pas un crit sord, esmorteït, tot sabent el camí el·líptic d'esclavitud determinada;
sóc la fletxa alliberada per un impuls d'alè. Les restes deixades permetran reiniciar el meu cercle dins del centre trobat.

Mals col·laterals

Ha estat un curiós estiu. Les temperatures càlides han sabut reservar-se d'una manera que resulta fins i tot ofensiva. Després d'un dilluns tocant els 30 graus la caiguda en picat ha estat apoteòsica i ara mateix gaudim ben just d'uns 14 graus que prometen conservar-nos amb tota seguretat pels segles dels segles. El resultat de tota aquesta bogeria no ha tardat a venir i aquí em teniu amb un refredat com feia temps no tenia. Ni banyera, ni inhalacions! Quina nit... Nas en clausura, gola obturada per una comporta de ferro i febre que els feia la claca. Dormir? Un somni no realitzat.

Amb els ulls migs tancats, amb el cap que recollia dins seu alguna festa tribal amb tota la parafernàlia corresponent, he decidit llevar-me. He acabat seient davant de la pantalla i com a mena de purgació -amb l'innocent pensament de què potser em trobi millor després del cafè i els analgèsics- deixo constància d'aquesta nit i estat que vilment s'han presentat sense haver-los convidat.

Ara, el meu únic pensament es centra en com fluir galdosament en aquest dia que ha seguit a la nit. Barallaré les possibles alternatives.

Demà.... partidet !

Després dels dies foscos i de pluja, ens ha acompanyat fins avui una setmana càlida i agradable. El temps ideal per recomençar de nou la temporada -després de la pausa estival-. Demà m'empolainaré de nou amb les proteccions màximes de tal manera que encara pugui ensenyar les cames sense aquella decoració que en un primer moment té un certa tonalitat celestial profunda i va assolint a mesura que passa el temps una bona pinzellada santmartiniana, i de fet si ho penso bé, no sé perquè ho faig: L'estadística sempre em mostra que són els turmells els que amb el seu magnetisme atrauen la bola. Això sí, anem més protegits que les senyoretes rialleres de la foto.

Per cert, què us sembla la foto? Entre nosaltres, hi ha una pregunta que sempre ha estat un enigma per a mi: Com punyeta s'ho feien per a posicionar-se en el moment de fer el penal còrner?

Segurament quedarà en la foscor del temps -la resposta- però sapigueu que s'accepten propostes. Seran ben rebudes, analitzades i potser les aplico.

Lectures nocturnes

" Verlorene Kindheit "

(foto: Klemens Harazim)

Sobre l'infantesa perduda...

Mein blaues Klavier (1936)

Ich habe zu Hause ein blaues Klavier
Und kenne doch keine Note.
Es steht im Dunkel der Kellertür,
Seitdem die Welt verrohte.

Es spielten Sternenhände vier
Die Mondfrau sang im Boote
Nun tanzen die Ratten im Geklirr.

Zerbrochen ist die Klaviatür
Ich beweine die blaue Tote.
Ach liebe Engel öffnet mir
Ich aß vom bitteren Brote
Mir lebend schon die Himmelstür
Auch wider dem Verbote.

Else Lasker – Schüler
1869 Elberfeld/Wuppertal / 1945 Jerusalem

El dia d'avui

L'estiu no es decideix a acudir a la cita que teníem aparaulada. M'ha enviat delegat un cel gris que m'embolcalla de tempestes i de negrors il·luminades pels llamps. Miro els núvols que arrossegats pel vent sense voluntat pròpia passen a una velocitat que fa que el cel s'irisi amb les infinitesimals gotes de pluja perdudes en la etèria atmosfera.

- No hi ha en les meves paraules ni un bri de queixa davant de la magnànima condescendència hivernal que hem viscut. Un hivern suau i acaronant com les plomes d'eider que ens ha sabut fer oblidar les seves gèlides i lentes hores -

Decidida he agafat la bici per anar al centre a fer els encàrrecs pendents i en cap moment he rebut amb desgrat la pluja que deixava una remor periòdica damunt el meu anorac. Amb la cara mullada i part del cos humit he entrat a casa amb una sensació de desconeguda vitalitat altrament ignorada els darrers dies. La calidesa de les meves parets m'ha acollit només tancar la porta.

A les notícies de la nit he sentit que l'estiu gosarà mostrar el seu rostre i que ha triat aquest cap de setmana per a tal esdeveniment. Vist la contundent actitud amb la qual es vol presentar penso que ja m'està bé amb el seu delegat.

A poc a poc

... va assolint la meva nova llar un aspecte que convida a estar-hi i ser-hi. Fins ara la meva vida tenia una sistemàtica ben entrenada, després de tornar de la feina, buidar, classificar, pensar on col·locar els mil i un estris que m'han acompanyat i la fase final d'endreçar-los. La meva memòria era la que em portava al camí del dormitori i un cop allí caure com una pedra al llit on segurament el meu subconscient continuava buidant, classificant, endreçant...

Molts de cops he pensat si no hauria estat millor no haver agafat res, haver fet una foguera més que simbòlica o un mercat de puces, tot i tenint com única finalitat començar des d'un nou principi. Tanmateix, i sense saber-me una fetitxista incontrolada, no he tingut el valor de fer-ho i és que el fet de pensar que hauria de comprar de bell nou els llibres que fins ara he „recol·lectat“ em va fer tornar sobtadament a la realitat.

Trasllat

Sense massa mots.

La majoria ja hi són dins les caixes.

S’acosta un nou desert...

La pàgina 139...

En Ricard Garcia m'ha passat la pilota convidant-me a participar en aquesta mena de joc en cadena. En un principi he pensat que estàveu de sort perquè recent tornada de casa he pogut carregar la maleta de llibres que ompliran el meu rebost.

Incís: és el primer cop que em col.loquen l'adhesiu de “schwer/pesada” però per sort no he hagut de pagar res.

El problema que es presenta, és que estic de trasllat i visc en un estat de càmping total, vaja envoltada de caixes per tot arreu. Sols he deixat fora uns quants llibres que necessito per a treballar o d'altres que estic llegint ara o que de tant en tant llegeixo. Com no us vull fer una mala jugada -perquè no tenia cap intenció de traduir- no plasmaré el contingut de la pàgina 139 del llibre que en realitat estic llegint.

He pensat que us regalaré un poema, d'un poeta que nit rere nit vetlla el meu son i que de tant en tant amb l'ajut de l'atzar l'assaboreixo com aquell qui mossega una cirera carnosa, dura, roja...

III, 62

O folla amor, en l'hom molt desitjós,
cabre no pot en ell sats coneixença:
sa passió li torba sa ciença
e majorment lo qui és amorós.

Ausiàs March
Joan Ferrater
Les poesies d'Ausiàs March
Quaderns Crema, 1979

I ara tinc el problema de passar la pilota. O arribo tard o els meus contertulians tenen una certa reticència a participar en aquesta mena de jocs. De totes maneres i en un acte d'optimisme agosarat opto per passar-la a Eumolp, Ramon Aladern i el Pensador. Això sí, no em faig responsable dels seus "no-actes".

Tornada

www.villiard.com

Recordant-vos:

Anna, l'analitzadora d'escamarlans i altres animalons amb un entusiasme inèdit.
Cian, el meu benvolgut mig irlandès amb el qual conversar és un plaer inoblidable.
Denise, la tímida amb decisió i empenta d'iniciativa.
Elena, la que no defallia quan ja tots estàvem amb els ulls mig tancats.
Jan, el callat que de sobte es mostra com la persona encantadora que jo ja intuïa.
Jenni, la de la rialla als llavis malgrat l'atac d'al·lèrgia als ulls.
Jessi, la roquera del grup deixant lliure el seu esperit mig neerlandès de “deixar fer i viure”.
Katharina, la del somriure per sota el nas amb propostes sempre acceptades.
Laura, la reflexiva i observadora, atenta i amb ganes vitals d'absorbir noves sensacions.
Maíra, la de les poques però sempre oportunes paraules amb el seu humor negre i sec.
Maren, la pensadora i escriptora de reflexions, sensacions, experiències...
Özge, la que reviscolava el grup amb el seu somriure, ànims i caràcter positiu.
Rebecca, la que malgrat el cansament sempre li restava una espurna per anar a la platja.
Sarah, la que sempre caminava ballant, saltironant amb la veu plena de vitalitat i d'emoció.

Tornant ja tinc el cap activat pensant en el proper projecte: la selecció que hauré de realitzar i com prepararé els propers nous alumnes que triaré. Clar m'ha quedat que sí repetiré alguns temes tanmateix la manera de tractar-los i treballar-los sofrirà alguns canvis. Més clar m'ha quedat com serà de difícil assolir els resultats d'aquest darrer.

Heu estat el millor intercanvi fins ara, per moltes coses, però bàsicament per la vostra pròpia dinàmica, pel respecte i l'amabilitat que mostràveu entre vosaltres, i també vers els vostres companys d'intercanvi i les famílies on hi éreu. M'he sentit bé amb vosaltres per la vostra humanitat, pels vostres comentaris aguts, per la forma suau i subtil de queixar-vos perquè toca, que per això sou alumnes, per la innocència que encara es respiraven els vostres comentaris i pensaments, per la espontània alegria que mostràveu pel fet de ser-hi i fer... i per tants altres detalls que heu manifestat durant aquests dies.

Penso en la vostra disciplina que vàreu tenir passant noranta minuts -alguns al sol- mentre dibuixàveu un dels quatre motius a escollir; en el vostre interès pel meu país, per la seva gent i pels seus costums. La recompensa no es va fer esperar. De mi per a vosaltres: llibertat de moviment; de vosaltres per a mi vosaltres: guany de confiança i acceptació com una més del grup.

I ara arriba el comiat del temps passat. Viure dies intensos amb sentit de grup fa que les separacions siguin complicades. Les mirades es creuen i no es veu el moment de dir-se adéu i enfilar el camí que ens portarà a casa.

Tot i sabent que ens tornarem a veure el proper dilluns, dins nostre sentim que no serà el mateix, però també percebem que hi haurà un lligam invisible que ens envoltarà com una teranyina recordant-nos les experiències viscudes plegats, l'empeny de voler-les viure i el desig d'encarar allò que us era foraster i estrany .

Tot aquest excés d'equipatge no el podíem portar dins l'avió...

Norder neye Oog

Nova illa del Nord.

Allí sou, els dos, passant uns dies. Lliures i lluny de mi. Temps de gaudir, de trobar i acotar nous horitzons. És el regal que jo us ofereixo amb la vida que us he donat i que dia a dia em torneu amb la vostra existència desde que un bell dia inesperat us vau presentar davant meu, plorant i cridant. Temps de saber com mirar-vos des de la distància i saber que guanyeu una mica més de la vostra independència. Us veig passejar amb les vostres botes d'aigua i els pantalons de goma per sobre la sorra molla i plena de vida marina en les hores de plenamar.

Tinguis cura homenet meu de la plenamar, que et vol i va al teu darrera ràpidament sense deixar-te cap respir, perquè tu ets de bon abraçar i d'estimar. Ho hem viscut, tu i jo, tants de cops a les platges de Vrouwenpolder. Recordes, el terra desapareixent dels nostres peus, correns amb crits de vida amb els nostres estels guiats pel vent fred, amb el meu rostre dibuixat per la teva rialla? Et veig ara acotxat dins al llit després d'haver llegit un conte, ben tapadet sentint el vent del nord que bufava. M'agafaves la mà i em deies que no tenies por, que el vent feia música. Jo et mirava i em feies somriure: jo, dona d'un país-de-vent enfront d'un nen d'un país-sense-vent.

Recorda petita meva que vaig posar moltes bosses de plàstic i pots per a les teves “investigacions marines” com tu dius. T'imagino correns darrera dels crancs i d'enxampar sense cap mena de fàstic tota mena de cucs i animalons. Si he d'adivinar el teu futur professional per les pedres que portes a les butxaques del teu anorak quan tornes a casa diria que has après el meu amor per la geologia, però també pel mar. Ja saps què he trobat sota el teu coixi: pedres, fulles seques, capsetes amb mosquits "traslladats", castanyes seques, marietes embolicades i .... i...

Silent i impacientment tranquil.la espero el vostre retorn, ple de noves coneixences i aventures i jo sé que mentre aneu contant-les somriuré intentant dissimular un deix de tristesa innata perquè sabré que us feu fet una mica més grans, perquè estareu una mica més lluny de mi i paradoxalment, jo més a prop de vosaltres.

Vingut d'un passat

De molt lluny com el temps que ja ens ha abandonat, t’observo. M’esmunyo en els teus pensaments, un darrera l’altre els desgrano lentament. Una tardor seguida d’un hivern amb els seus mesos que com un pèndol planejaven sobre el teu cos, jutge entre vida i mort. Com és de dolorós tornar al món dels vius i viure’l; com és de dur aprendre de nou a calcular el pas del temps que resta a la mà. Et vas acostumar a la solitud, aquèlla que vetlla a la vora del llit els dies i les nits de silenci, quan el cos dorm no somrient i la ment no sap com amanyagar-lo. Dies llargs, curts, nuvolats, clars, assoleiats, foscos, tots teus. Com també aquella platja que mesos després, un cop assolida l'autonomia dels teus gestos, va esdevenir cada cap de setmana el teu cordó umbilical amb l’amplitud del cel lliure. I ara veig amb força en els teus ulls, rampells de desig d’agafar i tancar entre les mans aquells dies i amb ells la sorra humida i encara freda, de sentir la remor nítida de les ones copejant els teus peus i les teves cames mentre anaves omplint la bossa de petxines.

Aquests dies, vingut d’un passat deixat enrera, el record t’embolcalla com una ombra tenúe que acompanya cada pas teu donat.

∑ u r e c a !

Continuo existint!
Gràcies pels ànims, els consells, les visites!

Ah, per cert...
No és per fer-vos enveja, però us comunico que em disposo durant dues setmanes a mirar el sostre, les musaranyes i el meu melic si cal i em vaga.

Vaja, que tinc vacances!!!