Indignant!!!

Vull protestar obertament i indignadament!

Respecte l'article que avui ha publicat a la secció de cultura el diari de més tirada de la ciutat de Colònia: el Kölner Stadt-Anzeiger.

El seu corresponsal des de Madrid, el senyor Ralph Schulze, és un vell conegut pels seus escrits on el populisme i la deformació de la realitat són una bona part dels seus continguts. Tanmateix en l'article d'avui aquest “corresponsal” ha demostrat fins a quin punt li interessa informar als seus lectors. L'article presenta la seva part més demolidora i de forta càrrega negativa en els seus primers paràgrafs per a “suavitzar” en els posteriors el seu to. Així que els lectors ja tenen un bon (pre)judici vers el nostre país. Com a referència d'altres diaris, l'autor sols esmenta El País.

Si aneu a la web del diari no podreu veure la foto que il·lustrava l'article. La violència d'acció que es presenta a la foto és la que inaugura l'escrit extrapolant-la al món de la llengua i cultura catalanes. La foto presenta una manifestació independentista a Girona on en es veuen les fotos del rei i de la reina penjats “a la Felip d'Anjou” així com una bandera estelada, dos nois amb la cara tapada en un primer pla i més gent a cara descoberta en un segon pla. La foto és de Actionpress. L'escrit que acompanya la foto -també del mateix corresponsal- diu amb un alemany no massa galdós:

“ Antimonàrquics protestant fa pocs dies a Girona amb dràstics i simbòlics mitjans contra la visita del rei Juan Carlos, al qual no accepten com a tal. “

Us tradueixo el segon paràgraf. Després teniu tot l'article en alemany.

“Nosaltres no som Espanya”

Cultura Catalana - Convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007
...

“ Amb les mateixes ganes de provocació es presenta el món de la llengua catalana com convidat d'honor a la Fira de Frankfurt, la qual obrirà les seves portes el 9 d'octubre. Sols han estat escollits dins del programa oficial per a representar aquesta petita cultura en la Fira del Llibre més gran del món autors que escriuen en català. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional es catalogada com “l'única i universal literatura de Catalunya”, provoca discussions ja abans de començar la Fira. “La literatura catalana sols estarà representada per la meitat dels seus millors autors a Frankfurt” , es queixa el diari amb més publicació d'Espanya, "El País". O fins i tot amb menys de la meitat: La majoria de autors catalans del present que tenen èxit al mercat internacional escriuen exclusivament en espanyol. Sobretot i en especial l'autor de best sellers Carlos Ruiz Zafon (...) les arrels del qual són a la capital, Barcelona. El fet que Zafon i altres “espanyols” catalans com Eduardo Mendoza (...) siguin presents a la Fira malgrat tot, es d'agrair a aquelles editorials alemanyes que de fa temps donen suport a aquests autors catalano-espanyols. “

(...)

Ara ja sabeu quina imatge presenten alguns corresponsals estrangers des de Madrid sobre Catalunya , la seva llengua, la seva cultura i la seva gent.

Vacances de la patata

Ja ha passat una setmana de vacances, de les dues que tenim tots els anys més o menys per aquestes dates al meu estat federal.

Són unes vacances que van tenir la seva importància en el segle XIX quan arribava el temps de la collita, en particular la de la patata. L'escola donava una setmana de permís als alumnes que eren fills de pagesos, per a què poguessin ajudar als seus pares en la collita. Per això durant molts anys aquesta setmana lliure d'obligacions escolars rebia el nom de “Vacances de la patata” (Kartoffelferien).

Avui en dia ja no tenim fills de pagesos que necessàriament hagin d'ajudar a la collita en els camps dels seu pares o dels patrons com tampoc tenim una setmana sinó dues. Aquesta generosa setmana de més prové d'una de les tres setmanes que disposàvem de vacances de setmana santa.

I ja posats a canvis temporals, jo particularment en proposaria un de terme, en concret del de vacances. Sí, ja sé que és l'eterna discussió que jo evito perquè no té sentit il·luminar en conceptes explicatius a qui li agrada mantenir-se en la màxima ceguera informativa, però no em discutireu que aquest terme ens porta molts de problemes -i enveges ...???- a tothom qui es dedica a aquesta professió.

Segons la llei alemanya els professors tenen a l'any 4 setmanes oficials de vacances. La resta de temps “lliure” sols ho és pels alumnes; la llei fa constar el terme “Vacances de classes lectives”, que no de feina. Així que em teniu aquí, davant d'un escriptori ben assortit de llibretes on intento desxifrar amb més imaginació de la que voldria quins motius tenia Clodoveu (Chlodwig!) per convertir-se al cristianisme, què dimonis havia perdut Sant Bonifaci per terres de Germania, perquè Carlemany tenia mania als saxons i al seu paganisme fins declarar-los una guerra que va durar quasi 33 anys, perquè fou coronat emperador malgrat saber per fonts històriques que no va voler en un principi... etc. Sense oblidar les redaccions d'un curs en plena efervescència hormonal sobre un tema que desperta passions entre ells com és parlar de la jornada i evitar en aquests escrits seus de la manera més elegant qualssevol referència escrita que recordi l'ús dels verbs reflexius i dels seus referents.

Tanmateix tot té una part positiva, i en aquesta mena de vacances és la sensació que tens quan obris els ulls pel matí. El teu primer pensament és enviar un somriure als llavis lligat al plaer que et diu que tens temps de fer mandres, de poder dutxar-te, vestir-te, esmorzar, ... tranquil·lament així com d'agafar un segon tassó de cafè amb llet cap a l'estudi, seure davant de l'escriptori i començar a treballar lentament dins d'un profund i agraït silenci trencat de tant en tant per uns acords.

Cercant...

... harmonia i serenitat.

Pors i altres manifestacions

L'amenaça ha retornat aquesta setmana i amb ella de nou la preocupació que ja es va manifestar de forma factible el passat 31 de juliol de l'any 2006. Aquell dia a l'estació central de Colònia es va trobar una maleta plena d'explosius dins d'un tren regional que anava de la ciutat d'Aquisgrà fins a Hamm-Dortmund. Els responsables de l'atemptat fallit eren dos nois de nacionalitat libanesa que portaven vivint de molt temps a Colònia. Per a la vostra informació dir-vos que l'estació de Colònia és juntament amb la de Frankfurt una de les més densitat ferroviària que té el país i Europa. Per ella passen una mitjana de 1000 trens diaris. Tot el tràfic ferroviari que ve de l'oest, del nord i de l'est es canalitza en aquesta estació. Així doncs, ja us podeu imaginar les conseqüències si es portés a terme d'un acte com aquest.

Tornem a l'actualitat. Aquesta setmana han detingut a altre tres persones. Tres homes, dos alemanys convertits a l'islamisme i un turc, tots tres formats als camps d'entrenament terrorista que hi ha al nord del Paquistà, les petjades reconstruïdes ens porten fins i tot a Síria. El lloc d'estada, un poblet d'uns 900 habitants a uns 90 km de Colònia. El material trobat els deixava construir explosius fins una quantitat de 500 tnt (recordem que en l'atemptat de Londres en van fer ús de sols 3 tnt). Els atemptats portaven ja la data del mes de setembre. A hores d'ara ja se sap que pertanyen a una de les cèl·lules que Al-Caida té muntades a Alemanya i que estaven preparant atemptats destinats a ciutats on la presència americana és notable. Frankfurt ho és en primera línia per dos motius, el seu aeroport internacional i per tenir pràcticament al costat, en concret a la ciutat de Ramstein, una base militar americana, la més important que té els EE.UU. fora del seu territori i que serveix també d'estacionament per a les tropes de la OTAN.

Després tenim la discussió escalfada sobre la propera construcció de la mesquita a Colònia i que ha portat aquesta ciutat a sofrir les malediccions del món islamista conservador. La majoria dels ciutadans estan en contra, no pel fet que hi hagi una mesquita, que ja n'hi ha, sinó perquè en un principi els dos minarets que escorten la mesquita tenien una alçada considerable. Ara han quedat reduïts a 25 metres. L'altre punt de controvèrsia és l'acceptació de l'horari comercial dominical. Al voltant de les mesquites és ús i tradició que hi hagin comerços que s'atenen a les normatives religioses d'aquesta comunitat. Aquests comerços no respecten els horaris comercials establerts per la llei del país d'acollida; obren i tanquen com si fossin en un país musulmà. Aquest fet també ha creat mala sang perquè si un comerç diguem-ne nacional obri un diumenge, rep una multa substanciosa, mentre que l'altre no rep ni un avís d'infracció. Aquí les autoritats si que han permès una situació problemàtica que porta ja problemes de convivència i acceptació sota el vel de la tolerància.

Amb tots aquests factors és molt normal que la majoria de la població hagi desenvolupat una preocupació amb un cert toc de pànic latent. Jo mateixa m'he enxampat amb comportaments curiosos, com per exemple observar motxilles, maletes, bosses; seure prop de les portes, deixar passar un metro si aquest porta massa gent, caminar per la superfície malgrat les distàncies, ... I per a què? Per a res, perquè si el destí programa que hi hagi una coincidència de les coordenades d'espai i temps, aquells que haurem estat dins de la seva visió seguirem el camí. No està en les nostres mans ni podem aturar un fet imprevisible com aquest, però sí objectivitzar l'amenaça, aprenent i sabent com prevenir situacions perilloses per no caure en un estat de por i de deliri apocalíptic pel fet quotidià d'haver d'agafar el metro tots els dies.

L'arc i la fletxa

Serenitat, concentració,
tensar l'arc com el cos de l'amant,
controlar el pols,
fixar l'esguard,
discriminar factors externs,
intuir la companyia del vent,
respirar, just per alliberar els dits de l'arc...

El meu cos perd consciència dins de l'espai que l'envolta difuminant-se. Sóc l'arc que tensat s'acobla ancestralment -amb el seu dilema- a la fletxa fins sentir els seus gemecs primitius;
sóc la fletxa posseïda tallant l'aire, fluint en els corrents invisibles, interseccionant plànols a l'espai, deixant al seu pas un crit sord, esmorteït, tot sabent el camí el·líptic d'esclavitud determinada;
sóc la fletxa alliberada per un impuls d'alè. Les restes deixades permetran reiniciar el meu cercle dins del centre trobat.

Mals col·laterals

Ha estat un curiós estiu. Les temperatures càlides han sabut reservar-se d'una manera que resulta fins i tot ofensiva. Després d'un dilluns tocant els 30 graus la caiguda en picat ha estat apoteòsica i ara mateix gaudim ben just d'uns 14 graus que prometen conservar-nos amb tota seguretat pels segles dels segles. El resultat de tota aquesta bogeria no ha tardat a venir i aquí em teniu amb un refredat com feia temps no tenia. Ni banyera, ni inhalacions! Quina nit... Nas en clausura, gola obturada per una comporta de ferro i febre que els feia la claca. Dormir? Un somni no realitzat.

Amb els ulls migs tancats, amb el cap que recollia dins seu alguna festa tribal amb tota la parafernàlia corresponent, he decidit llevar-me. He acabat seient davant de la pantalla i com a mena de purgació -amb l'innocent pensament de què potser em trobi millor després del cafè i els analgèsics- deixo constància d'aquesta nit i estat que vilment s'han presentat sense haver-los convidat.

Ara, el meu únic pensament es centra en com fluir galdosament en aquest dia que ha seguit a la nit. Barallaré les possibles alternatives.

Demà.... partidet !

Després dels dies foscos i de pluja, ens ha acompanyat fins avui una setmana càlida i agradable. El temps ideal per recomençar de nou la temporada -després de la pausa estival-. Demà m'empolainaré de nou amb les proteccions màximes de tal manera que encara pugui ensenyar les cames sense aquella decoració que en un primer moment té un certa tonalitat celestial profunda i va assolint a mesura que passa el temps una bona pinzellada santmartiniana, i de fet si ho penso bé, no sé perquè ho faig: L'estadística sempre em mostra que són els turmells els que amb el seu magnetisme atrauen la bola. Això sí, anem més protegits que les senyoretes rialleres de la foto.

Per cert, què us sembla la foto? Entre nosaltres, hi ha una pregunta que sempre ha estat un enigma per a mi: Com punyeta s'ho feien per a posicionar-se en el moment de fer el penal còrner?

Segurament quedarà en la foscor del temps -la resposta- però sapigueu que s'accepten propostes. Seran ben rebudes, analitzades i potser les aplico.

Lectures nocturnes

" Verlorene Kindheit "

(foto: Klemens Harazim)

Sobre l'infantesa perduda...

Mein blaues Klavier (1936)

Ich habe zu Hause ein blaues Klavier
Und kenne doch keine Note.
Es steht im Dunkel der Kellertür,
Seitdem die Welt verrohte.

Es spielten Sternenhände vier
Die Mondfrau sang im Boote
Nun tanzen die Ratten im Geklirr.

Zerbrochen ist die Klaviatür
Ich beweine die blaue Tote.
Ach liebe Engel öffnet mir
Ich aß vom bitteren Brote
Mir lebend schon die Himmelstür
Auch wider dem Verbote.

Else Lasker – Schüler
1869 Elberfeld/Wuppertal / 1945 Jerusalem

El dia d'avui

L'estiu no es decideix a acudir a la cita que teníem aparaulada. M'ha enviat delegat un cel gris que m'embolcalla de tempestes i de negrors il·luminades pels llamps. Miro els núvols que arrossegats pel vent sense voluntat pròpia passen a una velocitat que fa que el cel s'irisi amb les infinitesimals gotes de pluja perdudes en la etèria atmosfera.

- No hi ha en les meves paraules ni un bri de queixa davant de la magnànima condescendència hivernal que hem viscut. Un hivern suau i acaronant com les plomes d'eider que ens ha sabut fer oblidar les seves gèlides i lentes hores -

Decidida he agafat la bici per anar al centre a fer els encàrrecs pendents i en cap moment he rebut amb desgrat la pluja que deixava una remor periòdica damunt el meu anorac. Amb la cara mullada i part del cos humit he entrat a casa amb una sensació de desconeguda vitalitat altrament ignorada els darrers dies. La calidesa de les meves parets m'ha acollit només tancar la porta.

A les notícies de la nit he sentit que l'estiu gosarà mostrar el seu rostre i que ha triat aquest cap de setmana per a tal esdeveniment. Vist la contundent actitud amb la qual es vol presentar penso que ja m'està bé amb el seu delegat.

A poc a poc

... va assolint la meva nova llar un aspecte que convida a estar-hi i ser-hi. Fins ara la meva vida tenia una sistemàtica ben entrenada, després de tornar de la feina, buidar, classificar, pensar on col·locar els mil i un estris que m'han acompanyat i la fase final d'endreçar-los. La meva memòria era la que em portava al camí del dormitori i un cop allí caure com una pedra al llit on segurament el meu subconscient continuava buidant, classificant, endreçant...

Molts de cops he pensat si no hauria estat millor no haver agafat res, haver fet una foguera més que simbòlica o un mercat de puces, tot i tenint com única finalitat començar des d'un nou principi. Tanmateix, i sense saber-me una fetitxista incontrolada, no he tingut el valor de fer-ho i és que el fet de pensar que hauria de comprar de bell nou els llibres que fins ara he „recol·lectat“ em va fer tornar sobtadament a la realitat.

Trasllat

Sense massa mots.

La majoria ja hi són dins les caixes.

S’acosta un nou desert...

La pàgina 139...

En Ricard Garcia m'ha passat la pilota convidant-me a participar en aquesta mena de joc en cadena. En un principi he pensat que estàveu de sort perquè recent tornada de casa he pogut carregar la maleta de llibres que ompliran el meu rebost.

Incís: és el primer cop que em col.loquen l'adhesiu de “schwer/pesada” però per sort no he hagut de pagar res.

El problema que es presenta, és que estic de trasllat i visc en un estat de càmping total, vaja envoltada de caixes per tot arreu. Sols he deixat fora uns quants llibres que necessito per a treballar o d'altres que estic llegint ara o que de tant en tant llegeixo. Com no us vull fer una mala jugada -perquè no tenia cap intenció de traduir- no plasmaré el contingut de la pàgina 139 del llibre que en realitat estic llegint.

He pensat que us regalaré un poema, d'un poeta que nit rere nit vetlla el meu son i que de tant en tant amb l'ajut de l'atzar l'assaboreixo com aquell qui mossega una cirera carnosa, dura, roja...

III, 62

O folla amor, en l'hom molt desitjós,
cabre no pot en ell sats coneixença:
sa passió li torba sa ciença
e majorment lo qui és amorós.

Ausiàs March
Joan Ferrater
Les poesies d'Ausiàs March
Quaderns Crema, 1979

I ara tinc el problema de passar la pilota. O arribo tard o els meus contertulians tenen una certa reticència a participar en aquesta mena de jocs. De totes maneres i en un acte d'optimisme agosarat opto per passar-la a Eumolp, Ramon Aladern i el Pensador. Això sí, no em faig responsable dels seus "no-actes".

Tornada

www.villiard.com

Recordant-vos:

Anna, l'analitzadora d'escamarlans i altres animalons amb un entusiasme inèdit.
Cian, el meu benvolgut mig irlandès amb el qual conversar és un plaer inoblidable.
Denise, la tímida amb decisió i empenta d'iniciativa.
Elena, la que no defallia quan ja tots estàvem amb els ulls mig tancats.
Jan, el callat que de sobte es mostra com la persona encantadora que jo ja intuïa.
Jenni, la de la rialla als llavis malgrat l'atac d'al·lèrgia als ulls.
Jessi, la roquera del grup deixant lliure el seu esperit mig neerlandès de “deixar fer i viure”.
Katharina, la del somriure per sota el nas amb propostes sempre acceptades.
Laura, la reflexiva i observadora, atenta i amb ganes vitals d'absorbir noves sensacions.
Maíra, la de les poques però sempre oportunes paraules amb el seu humor negre i sec.
Maren, la pensadora i escriptora de reflexions, sensacions, experiències...
Özge, la que reviscolava el grup amb el seu somriure, ànims i caràcter positiu.
Rebecca, la que malgrat el cansament sempre li restava una espurna per anar a la platja.
Sarah, la que sempre caminava ballant, saltironant amb la veu plena de vitalitat i d'emoció.

Tornant ja tinc el cap activat pensant en el proper projecte: la selecció que hauré de realitzar i com prepararé els propers nous alumnes que triaré. Clar m'ha quedat que sí repetiré alguns temes tanmateix la manera de tractar-los i treballar-los sofrirà alguns canvis. Més clar m'ha quedat com serà de difícil assolir els resultats d'aquest darrer.

Heu estat el millor intercanvi fins ara, per moltes coses, però bàsicament per la vostra pròpia dinàmica, pel respecte i l'amabilitat que mostràveu entre vosaltres, i també vers els vostres companys d'intercanvi i les famílies on hi éreu. M'he sentit bé amb vosaltres per la vostra humanitat, pels vostres comentaris aguts, per la forma suau i subtil de queixar-vos perquè toca, que per això sou alumnes, per la innocència que encara es respiraven els vostres comentaris i pensaments, per la espontània alegria que mostràveu pel fet de ser-hi i fer... i per tants altres detalls que heu manifestat durant aquests dies.

Penso en la vostra disciplina que vàreu tenir passant noranta minuts -alguns al sol- mentre dibuixàveu un dels quatre motius a escollir; en el vostre interès pel meu país, per la seva gent i pels seus costums. La recompensa no es va fer esperar. De mi per a vosaltres: llibertat de moviment; de vosaltres per a mi vosaltres: guany de confiança i acceptació com una més del grup.

I ara arriba el comiat del temps passat. Viure dies intensos amb sentit de grup fa que les separacions siguin complicades. Les mirades es creuen i no es veu el moment de dir-se adéu i enfilar el camí que ens portarà a casa.

Tot i sabent que ens tornarem a veure el proper dilluns, dins nostre sentim que no serà el mateix, però també percebem que hi haurà un lligam invisible que ens envoltarà com una teranyina recordant-nos les experiències viscudes plegats, l'empeny de voler-les viure i el desig d'encarar allò que us era foraster i estrany .

Tot aquest excés d'equipatge no el podíem portar dins l'avió...

Norder neye Oog

Nova illa del Nord.

Allí sou, els dos, passant uns dies. Lliures i lluny de mi. Temps de gaudir, de trobar i acotar nous horitzons. És el regal que jo us ofereixo amb la vida que us he donat i que dia a dia em torneu amb la vostra existència desde que un bell dia inesperat us vau presentar davant meu, plorant i cridant. Temps de saber com mirar-vos des de la distància i saber que guanyeu una mica més de la vostra independència. Us veig passejar amb les vostres botes d'aigua i els pantalons de goma per sobre la sorra molla i plena de vida marina en les hores de plenamar.

Tinguis cura homenet meu de la plenamar, que et vol i va al teu darrera ràpidament sense deixar-te cap respir, perquè tu ets de bon abraçar i d'estimar. Ho hem viscut, tu i jo, tants de cops a les platges de Vrouwenpolder. Recordes, el terra desapareixent dels nostres peus, correns amb crits de vida amb els nostres estels guiats pel vent fred, amb el meu rostre dibuixat per la teva rialla? Et veig ara acotxat dins al llit després d'haver llegit un conte, ben tapadet sentint el vent del nord que bufava. M'agafaves la mà i em deies que no tenies por, que el vent feia música. Jo et mirava i em feies somriure: jo, dona d'un país-de-vent enfront d'un nen d'un país-sense-vent.

Recorda petita meva que vaig posar moltes bosses de plàstic i pots per a les teves “investigacions marines” com tu dius. T'imagino correns darrera dels crancs i d'enxampar sense cap mena de fàstic tota mena de cucs i animalons. Si he d'adivinar el teu futur professional per les pedres que portes a les butxaques del teu anorak quan tornes a casa diria que has après el meu amor per la geologia, però també pel mar. Ja saps què he trobat sota el teu coixi: pedres, fulles seques, capsetes amb mosquits "traslladats", castanyes seques, marietes embolicades i .... i...

Silent i impacientment tranquil.la espero el vostre retorn, ple de noves coneixences i aventures i jo sé que mentre aneu contant-les somriuré intentant dissimular un deix de tristesa innata perquè sabré que us feu fet una mica més grans, perquè estareu una mica més lluny de mi i paradoxalment, jo més a prop de vosaltres.

Vingut d'un passat

De molt lluny com el temps que ja ens ha abandonat, t’observo. M’esmunyo en els teus pensaments, un darrera l’altre els desgrano lentament. Una tardor seguida d’un hivern amb els seus mesos que com un pèndol planejaven sobre el teu cos, jutge entre vida i mort. Com és de dolorós tornar al món dels vius i viure’l; com és de dur aprendre de nou a calcular el pas del temps que resta a la mà. Et vas acostumar a la solitud, aquèlla que vetlla a la vora del llit els dies i les nits de silenci, quan el cos dorm no somrient i la ment no sap com amanyagar-lo. Dies llargs, curts, nuvolats, clars, assoleiats, foscos, tots teus. Com també aquella platja que mesos després, un cop assolida l'autonomia dels teus gestos, va esdevenir cada cap de setmana el teu cordó umbilical amb l’amplitud del cel lliure. I ara veig amb força en els teus ulls, rampells de desig d’agafar i tancar entre les mans aquells dies i amb ells la sorra humida i encara freda, de sentir la remor nítida de les ones copejant els teus peus i les teves cames mentre anaves omplint la bossa de petxines.

Aquests dies, vingut d’un passat deixat enrera, el record t’embolcalla com una ombra tenúe que acompanya cada pas teu donat.

∑ u r e c a !

Continuo existint!
Gràcies pels ànims, els consells, les visites!

Ah, per cert...
No és per fer-vos enveja, però us comunico que em disposo durant dues setmanes a mirar el sostre, les musaranyes i el meu melic si cal i em vaga.

Vaja, que tinc vacances!!!

S. O. S.

www.villiard.com

Em penso que no vaig calcular la magnitud de les conseqüències que podria portar-me fer el canvi tècnic al bloc i ara em veig amb la situació de què no puc escriure ni comentaris als vostres blocs ni contestar els vostres al meu. Per alguna raó que desconec, no s’accepta la signatura d’Arsvirtualis.

Si algú de vosaltres, benvolgudes i benvolguts visitants, té la mímima remota idea del perquè de tot aquest desastre cibernètic que m’assetja, que no dubti de fer les seves propostes possibles per poder trobar una solució, que sempre serà més galdosa que la d’entrar als vostres blocs d’amagat i sortir sense haver dit res.

Sobre la responsabilitat

Käthe Kollwitz

litografia

esculptora
Alemanya, 1867-1945

Massacrar en temps de conflictes ha estat una manera de mostrar el poder del més fort, d'aquell que creu que sols la seva raó i opinió són vàlides. Acceptar la culpa i les possibles responsabilitats que poden esdevenir i derivar ja és un aspecte que es rebutja amb la mateixa freda i cínica forma del modus operandi emprat.

Des de l'holocaust, les generacions posteriors han jutjat i condemnat aquells pobles que han portat el dolor i la mort a altres. I és aquest punt, en relació a una notícia de fa un parell de setmanes que va ser publicada i va caure com una bomba, el que fa que escrigui aquestes línies trencant el meu silenci voluntari per la sensació d'impotència que porto en mi d'ençà que el Tribunal de La Haia va declarar de genocidi els esdeveniments passats aquell juliol de 1995 a la població civil d'origen bosni de Srebrenica però treient qualsevol responsabilitat a Sèrbia perquè no hi ha cap prova que aporti la expressa culpabilitat d'aquest país.

Recordo perfectaments les imatges dels fets d'aquell juliol, de com la població masculina va ser separada de la resta, de la mirada perduda i plena de por de la població, en contrast amb l'aparent soberania d'aquells 400 soldats neerlandesos que formaven el cos de control en nom de la ONU i que no van fer res per evitar la matança. Van entregar pràcticament aquestes persones a les mans de les patrulles paramilitars serbies amb el suport i el beneplàcit del que en aquell temps era el govern serbi. Com es pot entendre que aquests soldats que escortaven els autobusos on hi eren els bosnians no van poder fer front als impediments posats per les unitats paramilitars sèrbies?

No sé d'on ha sortit aquesta argumentació que ha lliurat a Sèrbia-Iugoslavia d'assolir la responsabilitat que li pertoca i ja no sols de la financera, sinó de la moral, o és que tenen por d'involucrar uns soldats neerlandesos designats per manaments polítics, i en conseqüència aquest punt negre de la història més recent europea pugués esquitxar altres esferes superiors?

Clar és, que la passivitat i desinterès que van desmostrar cap a les víctimes així com pel seu destí va ser el detonant d'aquest assessinat massiu.

Fins avui els Països Baixos no han sabut donar cap explicació plausible del perquè els seus soldats van actuar d'aquesta manera.

Senyals de fum

No, no he desaparegut.
Ni els vents huracanats se m’han emportat cap altres indrets inhòspits, però ja sabeu per pròpia experiència que el temps no el podem estirar com una goma i modelar-lo sempre als nostres volers i desitjos.

Com ja li vaig deixar en comentari a l’Albert estic en una fase de feina intensa que ha fet que hagi de sentar prioritats entre la diversitat d’activitats paral.leles que porto amb mi. I ara li ha tocat al bloc.

Això sí, seguiré anant a casa vostra, deixaré les meves senyals de fum i potser en un moment de desesperació trenco la meva voluntat i penjo algun escrit emboirat.

A primers d’any

Tornar i començar el nou any, i amb aquest acte el desig de renovació, o si més no, l’intent de voler-ho dur a terme. Les noves intencions neden a partir d’ara dins d’un temps que encara no s’ha escrit. Un temps llarg, ple de pretencions, exigències personals i de deures i d’objectius que adormits dins la relativitat temporal esperen ser despertats del somni de les promeses eternes que ens fem quan un nou any obre les seves noves portes.

Jo ja he despertat un dels somnis, una mica prosaic si voleu, però necessari: fer lloc al meu estudi. I vet aquí que mirant les prestatgeries he pensat que podria regalar-vos un poema que saluda al nou any, i que ho fa de la manera que jo sento que s’hauria de fer: buit per poder plenar-lo de nou, fent ús –si escau- dels pòsits que ens acompanyen i formen ja part nostra.

Neujahrs Gedicht

Wir
wollen
glauben
an
ein langes Jahr,
das uns gegeben ist,
neu,
unberührt, voll nie gewesener Dinge,
voll nie getaner Arbeit,
voll Aufgabe,
Anspruch und Zumutung.
Wir wollen sehen,
dass wir's nehmen lernen, ohne allzu viel fallen zu lassen
von dem
was es zu vergeben hat, an die, die Notwendiges, Ernstes und
Großes von ihm verlangen.

R. M. R.

Aller Jahre wieder...

Uli Stein

Tots els anys el mateix procediment, i tots els anys em prometo a mi mateixa no deixar arrossergar-me per la voràgine de les obligacions i estrés artificials hàbilment imposats per forces exteriors.

Tanmateix he de dir a favor meu que cada any em supero i milloro aquesta tan ben entrenada closca meva que amb malabarisme sap fer front a aquest atac del nostre temps. Com a curiositat, sabíeu que és precisament aquesta època de l’any on les discussions familiars en general augmenten considerablement?

Resumint, que no em sobra molt -per no dir res- d’aquest anomenat esperit del nadal.

Però sí que tinc per a vosaltres un pensament meu de serenor.

Es ist ein Ros' entsprungen

Així comença una de les nadales que des de fa molts i molts anys ha esdevingut una de les meves favorites, segurament per la melodia intimista que està d’acord amb la foscor continuament il.luminada que regna per aquestes terres durant el temps de fred profund.

Us puc contar que el manúscrit original es troba a Trèveris (Trier) i que va ser escrit pel monjo cartoixà Conradus al voltant dels anys 80 del segle XVI. Hi són 23 estrofes que ens narren el naixement de Jesus segons l’evangeli de Lucas y Mateu.

En 1599 es va imprimir a la ciutat de Colònia dins d’un llibre de Nadal d’Arnold Quentel, convertint-se en un bestseller de la seva època. Posteriorment, el mestre de capella Michael Praetorius –protestant- va compondre la melodia a cuatre veus a sols dues estrofes de les 23 existents i la nadala passà a formar part del llibre compilatiu Musae Sioniae. Praetorius també va introduir canvis al text adaptant-lo més adientment a la creència protestant. I aquest és el text que avui en dia ens ha arribat i es mantè de forma més popular entre nosaltres.

Us deixo el text de la nadala, acabeu d'esbrinar la melodia...

Es ist ein Ros' entsprungen

Es ist ein Ros' entsprungen
aus einer Wurzel zart.
Wie uns die Alten sungen,
von Jesse kam die Art.
Und hat ein Blümlein bracht
mitten im kalten Winter,
wohl zu der halben Nacht.

Das Röslein, das ich meine,
davon Jesajas sagt,
hat uns gebracht alleine
Marie, die reine Magd.
Aus Gottes ew'gem Rat
hat sie ein Kind geboren
wohl zu der halben Nacht.

Ocupant el temps lliure

Em disposo a fer l’encàrrec que El Pensador m’ha encomanat, i la veritat això d’agafar el primer llibre que tingui a mà es complica perquè a la meva dreta en tinc dos apilats que vaig alternant segons les ganes.

El deure era buscar la pàgina 123 i d’aquí la 5a frase. Del primer llibre, la casualitat ha volgut que tot just aquesta pàgina sigui la “pàgina blanca” que dóna per acabat un capitol; així he mirat la pàgina següent, la 125. (Espero que no m’ho consideressiu massa!)

Vet aquí el resultat:

“Warten Sie auch nochn bißchen? ne Goldgrube, diß Geschäft, was meinen Sie!”

Autor: Kurt Tucholsky
Titol: Wo kommen die Löcher im Käse her?
Editorial: Rowohlt Taschenbuch Verlag
ISBN 10: 3 499 33237 X

“Potser la primavera reconduirà navegacions avui ancorades.”

Autor: Juan M. Ribera Llopis
Títol article: Arqueologia i lectures castellanes o carpetovetòniques de Joan Fuster
Titol del llibre: Joan Fuster, viciós de la lectura.
II Jornada “Joan Fuster” (Sueca, 4 de novembre de 2004)
Ferran Carbó (ed.)
Editorial: Universitat de València, 2005
ISBN: 84-370-6295-0

Seguint la cadena iniciada m’agradaria passar els deures a les següent virtualitats, encara que quasevol que llegeixi aquesta entrada hi està convidat a participar-hi.

Eumolp
Chaging again
Els papers d’en Tristany de Pinós
Garrofaire
Generació

I ara la melodia...

I com una cançó requereix música, aquí la teniu. Ara ja podeu cantar-la amb tota la força dels vostres pulmons temperats. Sobre el text i la seva pronunciació haurem de fer un pensament. Tanmateix sempre ens quedarà la solució del “la-la-la”, encara que si voleu donar-li un toc renaixentista, llavors us aconsello un “fa-la-la”.

Sankt Nikolaus

Laßt uns froh und munter sein
und uns recht von Herzen freun!
Lustig, lustig, trallerallera
bald ist Nikolaus abend da,
bald ist Nikolaus abend da!

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiß was drauf.
Lustig lustig tralleralera...

Wenn ich schlaf dann träume ich,
jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig trallallalala...

Wenn ich aufgestanden bin,
lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig tralleralera,
nun war Niklausabend da,
nun war Niklausabend da!

Popular de Hunsrück (Renània-Palatinat)

El dia que ha començat amb esperances i nerviosisme va adormint-se sense que ningú el pugui aturar. Avui ha estat Sankt Nikolaus, un dels dies més somiats de l’any.

Nikolaus és un personatge fictici, producte d’una confusió de cognoms i d’una fusió entre dues figures històriques: el bisbe Nikolaus de Mira i l’abat del monastir de Sion i bisbe de Pinora que va morir precisament en la ciutat on el primer era bisbe i el mateix dia en el qual se celebra aquest costum, per altra banda molt arrelat a Alemanya i que amb tota probabilitat va ser portat per l’emperatriu del Sacre Imperi Romanogermànic Teofanu, esposa d’Odó III, d’origen bizantí.

Nikolaus... Iniciat el temps d’advent, ja encesa la primera espelma de la corona d’advent i ja oberta la primera finestra del calendari d’advent, Nikolaus es presenta tranquil.lament i calladament quan tot és silenci en les llars.

La nit abans has netejat meticulosament les teves sabates, les botes i orgullosament les col.loques a la porta i al seu costat el plat especial que un cop a l’any serveix per a rebre els somnis portats. Nikolaus controla i la recompensa en forma de llaminadures, pomes i fruïts secs no s’oblida.

De bon matí et lleves, corres per obrir la porta i mires amb somriure silent i encara mig adormit la generositat que trobes al plat: galetes de nadal que abandonen als teus sentits l’aroma de la canella, del gengebre, del pebre; castanyes, nous, avellanes i mandarines i la figura de Nikolaus de xocolata i un llibre. Nikolaus s’adapta als gustos i a les noves tendències.

No és el deixat, i sí que ho és. És, malgrat el temps passat des de l’infantesa, la sensació de dormir amb aquell neguit d’esbrinar entre els somnis què hi haurà al plat, de saber que algú ha pensat en tu i com missatger de la llunyania cumpleix un ritual que des de segles es repeteix any rere any sense perdre un bri de la seva força ancestral.

És un costum que ja forma part d’aquesta síntesi cultural que dia a dia flueix amb el meu devenir, un costum que sense explicació racional m’emociona i que em trasllada cada any per unes hores a un altre temps d’innocències.

I demà serà un altre dia.

Un poeta, un poema

En temps d’absència retorno més intensament als meus poetes i després sempre sento l’imperatiu de compartir-los. De vegades obro una pàgina i deixo a l’atzar que ell triï per mi, i el més curiós és que encara no sé com s’ho fa per encertar l’instant infinitesimal adient i mostrar-me precisament aquell poema que buscant-lo no l’hauria trobat i que desitjava llegir, sentir.

Avui, sóc jo l’atzar.
I vull compartir un poeta i un poema.



Com l’ombra clivellada d’una acàcia,
així el secret del nostre amor
ran d’una mar d’herois i de certesa.
I tanmateix, fidel
als límits mudadissos del fullam
i a les arrels vigoroses de l’estima.

Haurem de fer camí
per senderols ignots i albes d’enlloc

Vicent Alonso
Albes d’enlloc, 1985

Canvis

Des de fa temps que només estic vivint canvis al meu voltant. Aquests s’han intensificat els darrers mesos i tots ells d’alguna manera m’afecten directament amb diferents graus d’intensitat. Són canvis radicals perquè no deixen cap possibilitat de transformació. Són canvis on habita el final amb el trencament de la línia iniciada.

Negar la situació d’incertesa seria no voler ni escoltar ni veure l’evidència dels fets. Sols sé, que alguns dels canvis que s’han produït són ja irreversibles i que han enfilat altres línies de seguiment. I els altres? Els altres resten a la capsa de les reflexions i esperen amb neguit trobar-ne la solució, si és que és posible obtenir-ne una de factible.

Aquesta preocupació fa que les meves nits siguin en el seu principi més llargues i en el seu final, paradoxalment, més curtes. Dormir s’ha convertit en acte obligat pel cansanci després de fer i fer més voltes tractant de voler saber veure la solució que podria ser la millor alternativa, tot i sabent que aquesta no sols seria la millor, sinó l’única.

Tinc present que tot canvi implica un final, i que aquest final pot ser el principi o inici d’una nova vivència o activitat . Però a hores d’ara i després d´haver llegit una de les cartes arribades ahir dissabte -anunciant-me un altre canvi no esperat- no veig massa clar quina solució o determinació he de prendre per a minvar la trencadissa que em temo.

El dilema s’ha instal.lat en mi i jo me’l miro qüestionant-lo sense massa convicció i sense saber quant de temps el tindré per company de vivenda.

Lohengrin o Capità Kirk

Klaus Florian Vogt (Lohengrin)

© Klaus Lefebvre

Feia temps que tenia ganes de tonar a sentir aquesta òpera amb un romanticisme molt especial i que en el seu temps va despertar moltes controvèrsies perquè Wagner no va ajustar mai els fets històrics dels personatges i com posteriorment amb altres obres seves, va triar la línia de la síntesis de diferents sages i poemes èpics.

En el cas de Lohengrin, Heinrich es presenta com emperador alemany, quan en aquella època no exisitia el Sacre Imperi Romanogermànic, sinó tota una conjunció de cases reals derivades i sorgides després de la desaparició de Carlemany i que pretenien optar al tro. De fet l’any 843, amb la mort del rei Lothar, es fa la separació de l’imperi carolingi en dues parts: l’imperi franc occidental i l’oriental. Heinrich després d’alguns avatars es fa càrrec de l’oriental. Heinrich I, poderós, va aprofitar el caos deixat i va avançar cap occident, atravessant la frontera màgica i natural que suposa el Rin fins arribar a Lorena (Lothringen). Tanmateix, i en el Tractat de Bonn (921), Heinrich continua sent anomenat i citat com “Rei de l’Imperi Franc Oriental”. Serà el seu fill Odó qui en el 962 reinstaurarà l’herència de Carlemany rebent el nom d'Odó I, anomenat el Gran i sent coronat a la Capella Palatina a Aquisgrà. El seu fill, Odó II amb la seva esposa, l’emperatriu Teofanu, continuarà l’idea carolingía i assentarà les bases del que seria una unió europea. De fet Odó II va morir jove amb sols 28 anys (en concret de malària), i fou la seva dona, Teofanu qui va portar tot el pes de regència i govern dutant molts anys fins que Odó III va ser proclamat emperador .

Una altra curiositat és que el comptat de Brabant, autònom tal i com el proposa Wagner no existia als voltants del 930, data situada pel compositor. Històricament hi trobem un estat “de transició” anomenat Baixa Lorena (Niederlothringen). L’any 959 per separació es quan pren oficialitat Brabant, sent el primer compte Gottfried, anomenat com el germà d’Elsa en l’òpera. El 959 tot el territori actual belga pertanyia a Lorena, sota el govern de Gottfried, compte de Lovaina. Però la Baixa Lorena va passar a mans del bisbat de Colònia, sent el bisbe Bruno von Sachsen, fill petit de Heinrich I i germà del que seria posteriorment emperador Odó I, el Gran. Bruno fou enterrat a l’església de Sant Pantaleó de Colònia per desig propi, on també hi són les despulles de l'emperatriu Teofanu.

Malgrat la llunyania temporal en la qual es van desenvolupar tots aquests fets, i també l’oblit al qual estan condemnades aquestes èpoques històriques en el contexte del coneixement actual i quotidià, els temps esmentats són molt emocionants pels canvis que hi van haver i molt importants perquè la posterior configuració europea –fins arribar als nostres dies- es va anar decidint en aquells moments. Per una altra banda tenim l’incursió del cristianisme, i de quin territori es creia ser l’hereu directe d’aquesta creència. Recordem els merovingis, el gral, la sang de Jesucrist, i es pot entendre perquè durant generacions i generacions es va creure en aquestes terres que ells tenien una obligació de continuar, fins i tot de caire divina. Aquests pensaments mig oblidats per altres moviments més “mundans” com el de la Il.lustració, van resorgir en el periode nacionalista. Els problemes socials emergents i la pèrdua de valors els van potenciar. Així, Wagner –que és considerava un nacionalista d’esquerres- va crear un argument ple d’anacronismes i inexactituds històriques però que cumplien perfectament el pensament romàntic de l’època. I en aquest marc es desenvolupa una història que no és d’amor simplement en el sentit de “princesa somia amb príncep blau, blanc –perdó-“, sinó de lluites entre els dos grans dilemes espirituals que regnen i dels quals Wagner en torna a donar la seva opinió personal, que no fidedigna com és el fet pagà en la figura d’Ortrud i el cristià –incipient- en Elsa, sense oblidar el poder polític existent.

La representació que vaig sentir i veure el passat dijous va tenir dues línies, i no tangencials sinó paral.leles. Per una banda una escenificació que desprenia una aroma intens de naftalina. Cert que Klaus Maria Brandauer ha fet possible el seu somni infatil (sic!) i que ha madurat aquest somni durant 60 anys. Amb això ja tenim la resposta a l’estatisme dels personatges, del conservadurisme de l’escenari i especialment de l’exposició infantil i plena de tòpics del bé i del mal: Ortrud amb el seu sensual vestit negre acompanyat d’una estola de color gerd fosc en contraposició al vestuari de novícia d’Elsa. O més clar, l’aparició del cigne –un veritable repte de gust per qualsevol escenificador, ho reconec!- amb Lohengrin vestit amb un traje que semblava haver baixat d’una nau espacial d’una sèrie de ciència ficció dels anys 50. I tot un llistat de petits detalls: rosari entre les mans d’Elsa, la forma de creu exagerada de l’espasa de Lohengrin –molt diferent a la Telramund-, les coronetes de flors i l’escena de la nit de noces....

Per l'altra, sort amb els cantants que em van fer oblidar i em van fer concentrar de manera única amb la música. L’interpretació musical –Gürzenich Orchester Köln- dirigida per Markus Stenz va ser una veritable delícia. El cor va demostrar la seva qualitat sense oblidar com és de difícil i delicat el rol que aquesta òpera li reserva. Excel.lents: Dalia Schaechter-Ortrud, una cantant amb una presència melodramàtica fabulosa i una veu que transmet amb plenitud i amb intensitat maligna el paper que representa. Klaus Florian Vogt que va mostrar el seu Lohengrin amb gran lirisme i elegància. I Telramund, amb Krister St.Hill amb una veu càlida, harmoniosa, elegant i amb caràcter. Llàstima que Camila Nylund a causa de la seva propera maternitat no va cantar el paper d’Elsa. En el seu lloc, Kirsten Blanck va saber estar en el seu rol, encara que la seva veu vibrava massa per al meu gust. I Heinrich, Reinhard Hagen? Doncs solemne com ha de ser un rei en el seu paper de moderador.

In memoriam

Anna Stepanovna Politkóvskaia

"Wer sich über die Wirklichkeit nicht hinauswagt,
der wird die Wahrheit nie erobern."

Johann Christoph Friedrich von Schiller (1759-1805)

"Qui no gosa anar més enllà de la realitat,
no arribarà mai a conquerir la veritat."

Mondsüchtig

Lluna plena...
Deambular en la penombra,
bany en el fil eteri de llum
que entra a l’estança,
jugar amb ell,
esmunyir-se en ell,
invitació a seguir-lo,
primer peu, primer graó,
pas ferm ascendent.
Inconsistència solidificada.


Henning von Gierke

Compartim un vi?

No tenia pensat escriure. No per les poques ganes, sinó perquè tinc la sensació que en els darrers temps la balança entre el que voldria dir i el que no tinc per a dir s’ha equilibrat i no sé veritablement per on podria començar. El cap bull de pensaments i els deixo fluir lliurement, que siguin ells mateixos qui trobin la sortida i ben cert que la troben, caient en un silenci hermètic.

Estava treballant, teclejant textos que es deixen ser traduïts per mi. Algú els espera i el termini està marcat. No em puc concentrar i el vent que sento bufar i gosa entrar pel finestral atreu la meva atenció. L’he mirat notant la foscor de la nit. M’he preguntat perquè no veig cap finestra il.luminada. No és tard i no crec que el fet de ser vacances hagi causat l’estampida en massa del meu veïnat.

El vent guiat pel meu llum ve cap mi.

Per un moment el meu cau m’ofega i surto a la terrassa. El vent ha perdut la seva calidesa i m’anuncia envoltant el meu encara lleugerament vestit cos que l’estiu tardà té els seus dies comptats. Entro a la sala, obro l’armari d’antuvi, afago una copa i l’omplo generosament de vi negre. Torno fora i sec al banc mentre intento mirar en la foscor de la nit, mentre intento captar algun soroll que em digui que no sóc l’única persona desperta en la ciutat, mentre intento retindre el vent al meu costat i poder obrir conversa com únic acompanyant que s’atreveix a embolcallar la meva existència.

La nit tardarà a tancar els ulls. Jo també.

Einschlafen

Ich aber, im weiche Kissen dich bettend,
löse deine Glieder...

Sappho
Lieder und Strophen des zweiten Buches

Jo també vull un estat propi

No tinc costum de seguir manifestacions públiques, ni d’adherir-me encara que pugui combregar amb les idees defensades. Tanmateix sempre intento cooperar dins de la meva manera de fer amb aquelles propostes que considero correctes. Per això, escric aquest text oferint el meu granet de sorra a l’idea de donar suport a l’iniciativa que ha iniciat en Xavier Mir.

Des de l’exterior el fet de ser i sentir-se català pren una definició nova. En un principi, i així ha passat a tots els catalans que he conegut, hi ha una mena del que jo anomeno “crisi d’identitat imposada”, no perquè un mateix no tingui clar qui és, sinó perquè els altres intenten donar-te’n una amb la qual no t’identifiques simplement perquè no entra dins dels seus esquemes mentals el fet que et declaris ser d’una nacionalitat diferent a la que indica el “teu” passaport. Ja sé sap que això de la plurinacionalitat és un tema que en la pràctica costa d’acceptar.

Per una altra banda, i continuant des de l’exterior també observo aquell gust que tenen alguns catalans de l’interior de mirar-se el melic com si el seu fos l’únic existent. És curiós també observar com les notícies informen de les meravelles i reconeixements de Catalunya a l’estranger, i la veritat és que sols una minoria està ben informada de qui som i què volem. La resta és floclore.

Els que vivim fora, de manera permanent, intentem mostrar no sols què és Catalunya, sinó la globalitat de la cultura catalana, i per a mi aquèsta no es redueix sols al Principat. És una lluita diària contra prejudicis, desinformacions i falses interpretacions que pretenen associaciar-nos a la definició de nacionalisme nascuda a principis del segle XX i que com ja ho demostra la història en alguns països va tenir conseqüències funestes que encara hi són presents para la seva població i la d’Europa. Aquest és el punt i ús que els espanyols fan a l’exterior associant mots com nació-nacionalitats- nacionalisme, que en un principi s’haurien de diferenciar per no caure en el parany demagògic, per altra banda ben calculat coneixent molt bé la sensibilitat negativa que aquests termes creen en l’Europa actual, i encara més tenint la fresca memòria de la guerra dels Balcans.

Estic convençuda que l’única existència pacífica que hi pot haver en aquest continent és l’aceptació de la pluralitat de les nacions que el formen. Per això, jo també vull un estat propi, simplement.

Retorns

Hi ha retorns que són durs, simplement perquè voldríem restar en aquell altre nou espai que s’ha fos amb el nostre interior quan l’experiència ha estat positiva. Però també és veritat que darrera d’aquest fet hi ha un espai passat que ens reclama i espera la nostra tornada.

Sortir de la rutina encara que no sigui d’una manera solitària i individual té els seus avantatges. Sols cal saber-los veure i apreciar-los. Perquè de tant en tant la raó d’ocupar el cap i pensaments amb fets que no vius quotidianament fa que la concentració del teu temps viscut assoleixi un altre caire i dimensió. És clar que també hi ha inconvenients, i aquests hi són en el fet de trobar de nou el dia a dia.

I tot això ve a què malgrat haver tingut un viatge bo, que no s’ha perdut ni ha pres mal ningú, i de que m’encanta traslladar el meu nomadisme mental al seu actiu, era hora ja de retornar i esperar un altre temps i espai per empendre de nou noves i altres aventures, amb la mateixa o diferent gent, aquesta no és la qüestió.

En particular i pensant en el ara mateix que estic vivint està molt bé trobar-se de nou entre les quatre parets conegudes i sentir les veus i mots escrits que m’han acompanyat en silenci durant aquests dies.

L’atac final

Prepareu-vos!

El dia X del desembarcament rebrà el seu estigma final al trepitjar la vostra terra:

148 pre-adolescents solts en l’idil·li costaner illenc gaudint la temporada britànica d’inserso.

La memòria històrica assolirà nous capitols amb la nostra petjada, silenciosament abandonada.

Anem a l’escola

Tercer dia. A poc a poc anem agafant el ritme que fa sis setmanes havíem deixat. Portem encara en la nostra ment i en la forma de transportar el cos aquell relaxament al qual solem convidar certes nits d’estiu. El primer dia després d’acceptar més que superar la visió d’un horari espantós, vaig cabussar-me en les poques classes que tenia. Davant meu, un auditori lleganyós i amb una indefinida sensació d’entusiasme va estar soporíferament atent a les noves instruccions d’organització que els caia a sobre.

La resta del dia la vaig passar amb protestes, negociacions per causes perdudes: un possible canvi de certes hores de tant gloriós horari? Per mi que no quedés! Certes actituds no van amb mi, tot i saber que no en treuria res, però es tractava de transmetre el meu malestar, la meva disconformitat... Un cop més vaig poder observar que el dispositiu de supervivència mental i neurològica es va activar positivament i em vaig dir que havia de treure el millor partit de tant dissortat repartiment de temps, això sí, després de maleir el meu cap d’estudis, cridar algunes conxorxes en contra seva i plantejar-me d’aconseguir alguna foto seva per a penjar-la a la pissarra de suro que tinc darrera la porta del meu cau per jugar a dards.

I la coronació d’aquest nou curs: Una setmana de viatge per Anglaterra amb dos dies de visita a Londres a finals d’agost. No és que no m’agradi l’idea i sí, ja sé que anar amb 30 especímens injectats amb dosis indeterminades d’hormones pot tenir els seus moments emocionants -especialment si considerem el factor sorpresa-, però que voleu que us digui, una idolatra la discreció i passar desapercebuda tot el possible, i em temo que no serà aquest el cas. A més si afegim les notícies que ens arriben aquests dies, ja us podeu imaginar les ganes que tinc de moure’m de casa vers la pèrfida Albion.

Eulenhaus, la casa de les òlibes

Fa uns anys buscava una adreça per passar uns dies d’estiu. D’aquesta manera va caure a les meves mans una d’un poblet de l’Alt Empordà que em va semblar adient. Va ser un estiu bo i tranquil, així que tota la família va decidir tornar-hi i d’aquesta manera jo em vaig encarregar de fer la reserva per l’any vinent.

Coses de la vida van fer que aquesta reserva es perdès, i quan jo vaig trucar per reconfirmar la meva anada, la família en qüestió se’n va adonar de la pèrdua. Tanmateix el petit “traspàs” el van solucionant preguntant a una altra família amiga seva i és així com vam d'haver de canviar involuntariament de domicili.

Encara recordo la primera sensació que vaig tenir quan vaig veure aquella casa de poble. En la casa ens esperava el matrimoni ja gran, amable. Estaven assabentats i amb una certa preocupació ens van voler informar a priori de les diferències que trobaríem entre una vivenda i l’altra. Però nosaltres sabíem que no teníem altra alternativa, era massa tard...

La nostra entrada era la mateixa que la que ells tenien. L’àvia X, els nens i jo vam pujar al primer pis. Allí una mena de replanell gran convidava a les cinc portes a observar una taula de menjador que havia conegut segurament millors dies de convivència humana i que ara es veia encara acompanyada per la seva vitrina farcida de bibelots i el seu bufet amb figures femenines de porcellana midonada.

Ens vam acostar a una de les cinc portes, de color crema i més estreta que les altres. La porta era doble i tenia un pany antic amb una clau gran de ferro. Vaig girar la clau, encendre la llum i davant meu s’extenia una escala amb graons de desigual alçada que encara la feia més empinada òpticament. Un neguit de desànim m’anava inundant encara més, però jo vaig fer el cor fort i em vaig dir que si ja hi erem, hi passaríem les properes setmanes.

Vam recòrrer cada estança: parets blanques, balques marrons contrastant amb la blancor dels trespols, sòls de rajola de terrat, finestrons de fustons regulables, finestres amb cortines de puntes blaquíssimes. En les estaces semblava que el temps s’havia quedat aturat.

De la cuina a la terrassa per una porta de fusta i vidre i els mateixos finestrons que als dormitoris. La vaig obrir i vam sortir. És llavors quan vaig saber que em sentiria bé i quan vaig llegir en els ulls dels meus fills que donaven també el vist i plau. Davant nostre es presentava un petit bosc de xops, grans i vinclats, a pocs metres el riu i tota una extensió de camps de conreu que es fonien amb l'horitzó d'una serralada.

L’àvia X. em va preguntar si ens quedaríem, i jo li vaig dir que sí, que ens sentiríem a gust a casa seva. El dubte de l’expressió de la seva cara va desaparèixer i vaig poder observar que també s’alegrava. Vam desfer camí i jo vaig anar a buscar l’equipatge mentre els nens seguien inspeccionant el que hauria de ser el seu dormitori.

Hores més tard, l’avi Y va trucar a la porta i jo vaig baixar les escales. Ens va portar de l’hort uns tomàquets, unes peres, uns prèssecs i unes albergínies com a present de benvinguda. Jo no em vaig poder imaginar millor regal que el portat i quasi em vaig quedar sense paraules. Li vaig agrair molt i amb els dies que hi vaig ser els detalls es van repetir. Fins i tot el dia de la tornada ens van farcir amb una bossa plena de peres per a menjar pel camí.

La primera nit, després d’haver acondicionat tots els estris, vam seure fins ben entrada la matinada al terrat, cadascú de nosaltres fascinats pel silenci especial que ens envoltava. De sobte i guanyant-se tota l’atenció dels nens, un grup d’òlibes –un dels meus animals preferits- van passar per damunt dels nostres caps a vol ras ignorant la nostra presència i dirigint-se al bosquet de xops a fer les seves observacions i treure el millor partit i profit d’elles, fet que es podia constatar quan se sentia un petit i esgarrifat xiscle perdut entre les branques.

Aquella nit, un cop al llit, mirant les parets blanques i sentint encara el reguitzell de les ales de les òlibes, vaig confirmar-me que havíem triat bé i que seria un bon estiu. I així va ser.

D’això ja fa uns anys, i cada estiu tornem a la Eulenhaus, la Casa de les Òlibes, nom donat pels nens i amb el qual s’ha quedat per sempre més.

P.S. La foto que podeu veure no és cap muntatge; la vaig fer jo un vespre des del terrat de la Casa de les Òlibes.

VBI BENE IBI COLONIA

Visc entre dos móns. Dues mentalitats que sense ser tan oposades, tenen les seves diferències substancials. I ambdos móns m’hi sento bé. I ambdues mentalitats les faig meves. Tinc la meva esquizofrènia particular i geogràfica.

És per això que quan torno a casa de vegades he de matisar de quina en parlo, si la del nord o la del sud, perquè si una ja ho era -encara que no triada, sí volguda-, l’altra ho ha esdevingut d'estimada amb el pas del temps.

Quan m’acosto a la casa del nord sento una especial calma quan encara de lluny les agulles de la catedral em donen la benvinguda i m’anuncien que ja queda poc per arribar al meu destí. Sortint de l’autopista i enfilant l’avinguda sé que fluiré amb el Rin a la meva dreta per arribar al semàfor que hi ha nomès sortir del túnel i que em recordarà que a la meva esquerra, ella tota sencera, em saluda de nou.

És aquí on també em sento bé. És aquí on he fet créixer les meves arrels transportades des del sud. Arrels, que per altra banda i sense perdre la seva profunditat necessaria per a viure, mantenen el contacte amb la superfície. No sé sap mai si pot arribar el dia que calgui desenterrar-les…

Ho soportaré ?

uli stein

Sempre que arriben aquestes dates en les quals prenc la determinació d’abandonar la meva còmoda i agradable llar, m’ataquen unes quantes pors.

Per una banda i considerant les darreres setmanes, em pregunto què faré amb tant de temps. Clar què sé que faré, però els primers dies hi havia com una certa desorientació en l’aire i ja em veia rosegant-me els punys. El problema està de fet resolt perquè un cop més em passaré unes horetes al dia preparant dossiers com a mena d’entrenament, però això sí, molt “ad libitum” i sota el cel dels vespres estiuencs: L’ordinador sense connexió, la lluna, la copeta de vinet al costat, el parell d’òlibes que es dediquen a fer-me companyia cada nit volant sobre el meu cap i jo. Un equip perfecte.

Per una altra banda torna el neguit ja típic només de pensar que he de creuar la Gran Nation. No és que m’assusti per la seva magnitud, no és això. M’asusta pensar en la colla de psicòpates al volant que trobaré. Us explico la meva teoria. Els francesos veuen l’autopista com una mena de carretera nacional ràpida. Així el carril de l’esquerra és, per a ells, el carril que serveix per avançar sempre que els vingui de gust i notin que el de davant els molesta, sense mirar –naturelment! (llegir amb accent francès)- si algú, en aquest cas jo mateix, ja va enfilat a 130-140 km per hora. Perquè aquest carril no existeix “per avançar”, sinó que hi és per a circular si portes més velocitat que els de la dreta. Ah, i que em dieu de l’intermitent que deixa de ser-ho i mai saps si volen anar mès enllà de la l’esquerra? En fí, atravessar França és sempre una aventura i una experiència que et transporta els calfreds que es poden gaudir al pujar a la muntanya russa.

Tot aquest preàmbul no té més intenció que comunicar-vos que baixo a casa, a carregar llum, aire marí i vent. Que em dedicaré a fer la dormilega, llegir, caminar, explorar, escriure, pensar i mirar les mussaranyes, que ja em fa falta. Ah!, i d'altres divertimentos que endolcen els sentits i la vida.

A reveure!