La roda de la fortuna (III)

Memòria

Dreta,
braços allargats,
ulls oberts,

invoco el buit
del nucli de les coses
en la foscor de la nit.


- Temps de comiat
acosta’t a mi,
difumina el meu ser
en el somni perdut
del pensament
d’aquells
em saben -


Ulls tancats,
braços caiguts,
cos abatut,

invoco el silenci
dels oblidats
en l’ambigüitat de la nit.

Respostes

Un cop passat uns dies em diposo a contestar l’encàrrec del meme que em van passar. Em sento obligada a comentar-vos que l’ordre amb els qual en faig referència ha estat purament arbitrari, i que en alguns casos la seva tria també ha estat aleatòria per la dificultad que em suposa determinar-me. Tanmateix, he procurat fer reflexió i treure la millor “determinació” possible.

Aquí van les respostes.


1. Deu àlbums de música:

. J.S. Bach, obra vocal i instrumental
. G. Mahler, obra vocal i instrumental
. C. Monteverdi, la seva obra madrigalista
. Música renaixentista italiana (Veneciana: Bassano, M. i B. Marcello, A.Corelli,etc))
. J. Brahms, Lieder
. F. Chopin
. B. Goodmann
. O. Peterson
. Col.lecció de jazz-swing-blues classificada dels anys 20 als 60 (6 àlbums en total)
. Obres de violoncel de diversos compositors


2. Disc que em faria vergonya trobar

... i que encara existeix en algun racó perdut del meu dormitori a casa dels meus pares. Me’l van regalar, que consti. Jo sempre he pensat que va ser una broma de mal gust. Bé, no hi ha volta de fulla: un single de la Raffaella Carra. Encara avui quan ho penso m’entren calfreds.


3. Música baixada de l’ordinador

Cap! Segur que penseu que sóc un pèl rara per aquest fet, però és així. Prefereixo comprar o gravar, depèn.


4. Mùsica que escolto que significa quelquom per a mi

. J.S. Bach, tot!
. E. Satie
. C. Frank: Sonata per a violí i piano en la M
. G. Mahler, tot!
. Hildegard von Bingen


5. Llibres llegits durant l’any

Bona pregunta! De fet no els he comptat, però en deuen ser una quinzena i de direccions ben eclèctiques. He de confessar que m’agradaria tenir més temps per regalar-lo a la lectura.


6. Llibreria o biblioteca

Llibreria i des de què puc recodar també carnet de sòcia de biblioteca. Per cert, molts els guardo i formen part d’una pintoresca col.lecció.


7. Últim llibre llegit

Hauríem de dir últims llibres llegits. Tinc per costum llegir-ne diversos de forma paral.lela.

. Romain Gary, La vida pel davant
. Maria Àngels Anglada, Nit de 1911
. Annette von Droste-Hülshoff, Gedichte (d’un llibret editat l’any 1947)
. Anais Nin, Labyrinth des Minotaurus

He rellegit per gust i necessitat mental com a mena de llibre de tauleta de nit el llibre d’en Joan Fuster Diccionari per ociosos. Ah, i també llegeixo algun que altre poema d’Àusias March, meravellós regal que m`han fet.



8. Què llegeixo aquests dies

. Dieter Kühn, Ich Wolkenstein
. Kurt Tucholsky, Ein Pyrenäenbuch


9. Cinc llibres que m’han marcat

. Kaputt, Curzio Malaparte. El vaig llegir amb 17 anys i reconec que en aquella època els meus coneixements sobre l’Holocaust eren molt precaris per no dir insuficients. Qui s’hagi llegit el llibre, podrà entendre què vull dir.

. Victor Klemperer, Das Tagebuch 1933-1945. El diari escrit en la clandestinitat per aquest catedràtic de llengues romàniques. Ens narra les vivències quotianes, casolanes, de com va anar canviant la societat alemanya dia a dia durant el govern nazi. D’origen jueu, convertit al protestantisme, intel.lectual sòlid i casat amb una dona de raca (ai la ce trencada!) ària que es va negar a divorciar-se d’ell tal i com ho manava la llei.

. Pere Calders, em costaria dir en concret quin llibre perquè tinc quasi la totalitat de la seva obra publicada. Però en particular ara nombraria un llibre que em va descobrir un altre Calders, L’ombra de l’atzavara. Em va anguniar, francament. Jo faig bromes de vegades amb el mot “diàspora”, però cal llegir aquest llibre per veure quins sentiments i pensaments acompanyaven als qui no han viscut aquest “exiliar-se-voluntariament”.

. Italo Calvino, La trilogia dels nostres avantpassats. D’aquest escriptor també tinc la major part de la seva obra publicada.

. Joan Vinyoli, la meva debilitat juntament amb Vicent Andrés Estellés. Lectures de tauleta de nit.

. Rainer Maria Rilke, obra poètica en especial

. Antonio Tabucchi, Pereira erklärt, que s’ha convertit també en un dels meus escriptors preferits.

. Romain Gary, La vida pel davant. Tota una declaració de principis a l’amor, a la vida.

Ara veig que n’havien de ser cinc. No ha pogut ser...


10. Cinc bloggers a qui m’agradaria passar aquest meme

Un altre cop arribo tard perquè això dels memes ha vingut com aquelles modes febroses i tothom ho ha fet en el “seu” moment com si li anessi la vida en joc. Tanmateix hi ha un blogger que sí que m’agradaria veure com se’n surt d’aquesta. Bé, de fet sé o em vanto per intuir que sé com se’n surtiria. Però em pica la curiositat saber de la seva Offenbarung.

www.eumolp.blogspot.com


Acabo de rellegir el que he escrit i he declarat. Quantes i quants me n’he oblidat... En fí...

Vacances

Primer cap de setmana sense pensar en seure per obligació davant del meu escriptori. Si ara ho faig és de la manera que m’agrada, per feinejar sense que el rellotge em recordi la seva existència i la seva complicitat amb el pas del temps.

Aquest curs ha estat carateritzat per unes dues setmanes finals trepidants en el seu ritme i plenes de sorpreses en el seu contingut. A més d’haver de fer tot el que acompanya aquest fet, com a coronació he hagut de preparar un examen en menys de dues setmanes. Això no té cap mèrit direu, i és ben cert. Sols que, si considerem que la preparació donada oficialment per poder realitzar aquest examen és de dos anys i mig, l’acte de acceptar-lo i fer-lo ja assoleix caires d’heroicisme suicida. I jo, que consti, mai he tingut les aspiracions de practicar-lo.

La meva experiència i, en especial,

1. haver vist per part de la persona responsable de l’examen (Revision en diuen ells) la meva bona voluntat d’acceptar que tinc sis setmanes per empassar-me una pilera de lleis i normatives escolars adiens als canvis efectuats darrerament, inclós tot un nou llistat de paràmetres avaluatius –encara no m’he estructurat com ho faré...-,

2. a més del fet que aquèsta va fer un somriure d’orella a orella quan va saber que era catalana i que podia practicar amb mi en directe encara que nomès fos per unes hores,

van fer tot plegat que passessi aquest examen. És més, la bona senyora en un acte de màxima generositat –no vista per mi amb la mateixa claretat- m’ha convidat a participar en unes jornades sobre els nous preparatius dels exàmens de “revàlida” de l’any vinent. (Pel sistema d’allà baix el que correspon al 2n de batxillerat i la selectivitats plegats)

Però que serien les glòries sense la dualitat contradictòria que les acompaya a cops!

Ja us he dit, acabar i pensar en feinejar descansadament. Doncs no, res de res. Divendres de bon matí el meu ordinador em va fer la gitza argumentant-me a la seva manera que ja havia fet més que suficient enguany i que volia una temporada de vacances que no va saber-me determinar. Així que heu-me aci fent-li el salt més impune amb un portàtil.

Ara voldreu saber què ha passat amb ell? Doncs no té motius de queixa ni per la meva infedilitat ni per el tracte que rep de primera al balneari al qual l’he portat aquest matí. Em sembla que ens espera un relativa llarga separació... Que farem del nostre enyor?

Una cosa sí s’ha complicat, ja se sap que tenir un amant no facilitat sempre la situació vivèncial. En aquest cas, estimats lectors, m’haureu de disculpar la manca –si sorgeix- de la ce trencada, del suggestiu puntet que em coordina la ela geminada i qualsevol dièresi necessitada per una “i”. No hi ha manera de trobar-les. De les “ü” no us preocupessiu, tenen fins i tot una tecla per a sí mateixes. Tot un luxe!

I si fem alguna reivindicació per la supervivència d’aquestes grafies tan nostres?

die Stille

Per les pèrdues que no es poden recuperar,
pels moments de solitud buscada desesperadament,
pels pensaments abandonats voluntariament,
que jo recolliré de tu
esperant el temps de retornar-te’ls.



OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il.luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

Rainer Maria Rilke
Llibre d’hores
Llibre primer. Llibre de la vida monàstica (1899)
Traducció Joan Vinyoli

Forat

Us presento el meu darrer acompanyant incorporat de fa un temps: el meu forat.

Es va presentar un bon dia i va decidir instal·lar-se en el més intrínsec i agradable de la meva persona. D’ençà que va i ve amb mi per tot arreu on jo passejo el meu cos i ment, per on jo vaig sense entrar en més detalls sobre les possibles formes de moure’s i viatjar, és més, tinc la sensació que no entra dins dels seus plans canviar de cos parasitari.

L’observo, me’l miro i em dic a mi mateixa que és un forat ben curiós. No es caracteritza per la seva buidor existencial –aspecte normal per un forat- sinó que té una presència que de vegades per la seva solidesa m’oprimeix. Un forat que fa sentir el seu buit i la seva plenitud de matèria insondable.

El meu forat està ple de sensacions deixades per un àmbit que m’envolta constantment amb la seva absència. Paradoxa que continua la línia vital iniciada.

Un forat del qual renego segons quins dies perquè ni amb records em deixa omplir-lo i aquests s’escapen osmòticament entre els seus límits imaginaris. És llavors, quan amb les mans lligades me’l miro amb més deteniment i em qüestiono alternatives per arribar amb ell a un acord que ens deixi, si més no acceptar-nos, sí compartir-nos.

El meu forat i jo estem decidint la millor forma d’aconseguir una simbiosi que ens reconegui individualment el que som. Llarg i emocionant camí hem encetat.

Aquelles enquestes

Em comuniquen que he rebut un “meme” , i amb aquesta ja la tenim, perquè jo en qüestió d’ús de la llengua i les seves eines sóc una ancestral practicant, voluntariament n'he fet la tria, s’enten. I vet aquí que com qui no ho vol, el meu cap -molt autònom ell- comença a cavil·lar i a preguntar-se què voldrà dir o què voldrà ser això d’un “meme”, i encara més perquè la persona que m’ho diu no em dóna cap mena d’explicació. Al final veu la meva precària situació i no sols m’ho explica sinó que m’orienta on puc trobar tal significat.

Diligent com sóc vaig a buscar aquest “meme” i em trobo amb dues coses:

1a. Els més odiats tipus d’enquesta. Per què? Perquè suposen que em determini, jo que em considero geomètricament indeterminada, anàrquica i heterogènea amb els meus gustos i disgustos. Perquè si em pregunten ara mateix pèl meu llibre o autor preferit, o peça de música o compositor, o pel·lícula, etc., caic quasi en un estat de dubte existencial i la resposta no serà, amb molta probabilitat, la mateixa cas que me la fessin el dia següent. Em sembla angoixant limitar-me perquè en el fons molts han estat els autor, llibres, músiques, compositors que han marcat i deixat petja, segons el moment en el qual els vaig llegir, sentir o veure. Em fa ràbia adonar-me després que me n'he oblidat. Alguns d’ells malgrat l’impacte que van causar en el seu moment, no els tornaria a revisar. Amb aquestes paradoxes visc molt bé.

2a. La meva presentació de “llarg”, o semblant. Adéu anonimat relativament ben guardat, perquè en aquest aspecte la meva vanitat, així com el meu ego, els suposo ben dosificats. Tot aquesta història va començar com una mena de “scherzo” pensant en un pom petitó d’amics, i dic petit perquè en són el just per considerar-los en plural. Aquesta és la realitat sobre l’existència d’aquest blog.

I continuant amb la fidelitat que vaig establir quan vaig començar (escriure quan tingui temps o em vingui de gust o quan ambdos aspectes coincideixin), us avanço que no penso fer de moment l’enquesta ni passar-la ( ? ). La reservo per dies més lleugers i de desídia. Posem per cas unes tres setmanes. Un cop passat aquest temps, començaré com qui diu a viure i observarem les respostes a les preguntes.

Un any més

Quan el mes s’acabava, una vida va començar que encara perdura i batega amb força. Ha seguit molts camins, i ha salpat de molts ports, i ha perseguit amb perduda intuició uns destins mai no definits clarament del tot, l’existència dels quals fins i tot era qüestionable.

Important era anar avançant i amb el navegar mirar a dreta i esquerra i per supost, endavant, sempre pensant en trobar un port on arrecerar-se. Molts de cops pensava en les energies esmerçades difícilment apreciables amb la simple i superficial mirada.

Amb el temps anava descobrint que hi ha molts de ports, tants com moments pensats. Uns on poder descansar una o més jornades per seguir navegant després; altres per amarar-se deixant anar el temps sentit de les jornades que havien quedat al darrera; i d’altres que havien de ser navegats però sense abaixar el velam, pasant pel davant i així que enfilessi la sortida, mirar un cop enrera per tenir consciència de la seva realitat i recordar-los per saber poder identificar-los i evitar-los si per analogia se’n trobessi de similars en un possible futur. Amb tot, ha sabut trobar bons ports on esmunyir-se o amanyagar-se, ports on podia alliberar els pensaments i sentiments, on sabia que podia baixar del vaixell i tocar amb peus ferms la terra que se li oferia.

De matinada començà la navegació, i ja amb els ulls oberts a la vida no l’ha detesa mai.

Dies de lassitud

Aquest cap de setmana, que va començar ahir, serà el darrer llarg d’una sèrie que sempre acompanyen al maig o al juny. Caps de setmana llargs condicionats per festes de caire religiós que al nostre país han perdut la seva oficialitat. Com és nota que no hi va haver una Contrareforma!

Nosaltres, d’alguna manera ens en sortim beneficiats i podem agafar noves forces pel tros més complicat que ens queda encarar i que ha de durar més enllà del mes de juliol.

Amb tot això, la calor ha fet sobtadament acte de presència i ja ens ha atacat de ple. Visc en un país d’extrems, de vegades tinc la sensació que no existeix el terme mig de les coses, ni tan sols en la climatologia.

Fascinant com a Immi absoluta que sóc és observar com no sols la natura, sinó els humans es desperten de la seva letargia d’una manera sobtant. -Ja us deia allò dels extrems-. És com si estessin esperant de forma latent l’esclat a la vida i a la més mínima invitació d’aquesta s’acosten a ella i l’adoren. És un ritual que sembla assolir la seva mística: el sol, la llum, elements vitals que alimenten i nodreixen. És hora d’omplir-se d’ells per a les llargues nits de silenci i foscor.

I és aquí on he après d’una forma més òbvia que cal aprofitar cada segon que t’ofereix la vida per a gaudir-la amb tota la plenitud i intensitat a la qual estàs disposada a sentir en el moment determinat i gaudir-la sent conscient dels aspectes externs que et conviden en aquell precís instant a fer-ho. Renunciar seria oblidar el sentit pel qual podem viure. Les foscors de l’hivern sempre estan a l’aguait.

Avui, el desert

Caminem pel desert.

Tu pel teu, jo pel meu.

Caminem per deserts paral·lels, perquè encara que els deserts en la seva essència són iguals, n’hi ha d’alguns que no es poden compartir.

Dos deserts separats per una duna que com columna vertebral s’arrastra amb el nostre avançar.

... Vull imaginar que al final de la travessia m’espera la més dolça arribada que sadolli la meva set.

Dia a dia

Un instant i compartir la desitjada quotidianeïtat. Amb el pensament recorro les cambres que voldrien ser compartides de la que ja és la nostra casa. Quelquom tan simple com entrar en una estança i trobar-te llegint a la teva butaca cara al finestral. Veure com gires el cap, em mires, i amb l'esguard m'envoltes, m’acarones i amb el somriure em convides a tu. I jo que m’acosto i t’abraço i et beso perquè no puc ignorar els teus llavis i et pregunto per tot allò que el dia t’ha pogut portar i aportar. El dia a dia davant nostre i la nit esperant-nos amb el seu silenci acollidor.

La meva ciutat, capítol II

Dues coses em van sorpredre d’aquesta ciutat quan em vaig instal·lar i vaig anant assolint una certa idea de la idiosincràsia dels seus habitant:

1. Una cita
2. Un costum social


“Et küt wie et küt!”

En “Hochdeutsch”: “ Es kommt halt alles so, wie es sowieso kommt”

En l’idioma de la ciutat més o menys seria traduït com “Les coses vénen justament com vénen”. No em direu que aquesta frase no recull en sí la sabiesa més profunda d’una certa essència mediterrànea?

I és així, perquè si els fets o les coses han de ser així, si ens vénen precisament perquè han de venir, sense poder fer res, el que nosaltres hem de procurar és adaptar-les a la nostra comoditat i taranà i treure’n de la situació el millor profit possible, àdhuc a que la metamorfosi sigui tan radical que ja no es reconeguin en els seus orígens. Sembla que en aquesta ciutat lluitar contra les adversitats més òbvies no deixa de ser un absurd. I d’aquesta manera tots creuen i fan per a què la solució arribi quan menys hom l’esperi.

Si amb la frase s’acabessi, potser ens conformaríem amb aquesta mena d’estoicisme actiu practicant, però el fets ens confirmen que alguns dels habitants d’aquesta ciutat hi solen afegir un annexe i al qual li heu de posar una entonació de misteri, perquè ja sé sap, el que ha de venir i es deconegut ens pot portar sorpreses, i també és intrínsec a la natura dels habitants d’aquesta ciutat mostrar un cert melodramatisme que no podria envejar a cap obra de teatre grega.

“Und wir werden sehen, abwarten!”
( “i ja veurem, restem a l’espectativa!”)

Però ningú especifica què és el que veurem i perquè hem d’estar a l’aguaït com si es tractessi de fer nit a un parany en una nit de cacera de tords. I quan algú diu aquesta expressió tothom al seu voltant que la sent es queda com en extasi perquè se sent partícep d’alguna complicitat col·lectiva i apretant els llavis caboteja amb esguard seriòs confirmant que és de la mateixa opinió i parer d’aquell que ha dit l’annexe.

Després d’aquesta experiència tots els meus possibles esteròtips van ser difuminats en un plis-plas... I a hores d’ara jo també apreto els llavis, cabotejo i m’apunto a la catarsi dels arcans de les evidències.


P.D. El costum ja us el contaré un altre dia. Sols us dic que m’estranya que en la biografia de Maquiavel no hi consti la seva estada per aquesta ciutat. Encara que havent tenint una fundadora com la que va tenir, les idees de Maquiavel no deixen de tenir un cert aire de llar d’infants.

Senyals de fum

Aquesta tarda un bon amic s’ha queixat mentre conversàvem de seure i esperar massa temps sense que jo doni senyals de vida per les meves estances. S’ha queixat com ell en té costum, és a dir, fent ús d’una subtilitat sublim, cal que ho digui... que ja tenia ganes de saber de la meva tornada. Li he dit que d’entrar el que es diu entrar, ho he fet, com aquell que treu el nassarró per mirar si tot està bé, per veure si cal afegir o informar-se d’alguna cosa. I així com he entrat he sortit de nou, sabent que tot era en el seu lloc. Això de deixar-vos les claus ha estat una magnífica idea.

De fet m’he dedicat a passejar-me per altres indrets que acaronen els pensaments i altres emocions i sensacions. M’he impregnat en alguns; altres m’han transpuat sensacions que he guardat en un dels meus calaixos -segons el seu contingut- en la calaixera que composa i defineix la meva persona. ( Ja us explicaré un altre dia aquest moble tan important). D’altres m’han fet somriure, acte que em sembla sempre molt grat de fer, com aquell que pensa en alguna entremaliadura. En fí, tot menys tornar als divans.

M’he preguntat que si nómada com em sento havia arribat el temps de recollir tenda i tots els estris que la formen i la composen. La resposta no la tinc i en el fons he arribat a la conclusió que tampoc és molt necessaria saber-la. Hi sóc, hi sou, hi som. I amb això en tinc de sobra.

Bé, de moment us arriben senyals de fum. I sisplau, quasevol comparació amb altres “fumates”, a més de ser pura coincidència, podria resultar de dubtosa associació.

Estimat amic meu, et sembla un bon principi de retornada?

Us deixo la porta oberta

Avui he estat mirant el blog i m’he dit que la meva assistència i presència a les nostres converses sincopades s’està convertint en un fet més que estrany i rar.

També he notat que us visito poc, que llegeixo amb retard i, si ho penso, no deixo la meva... Ja em sap greu, perquè sé que són aquests petits mots els que dinamitzen les trobades no-paral·leles i alegren i conviden a compartir.

Els motius són simples i prosaics. Feina, preparatius, reunions de diferents tipus, activitats divergents de la meva vida i un viatge no em deixen aquell preuat temps i tranquil·litat que desitjaria per acudir més sovint a la nostra cita i estar-me amb vosaltres gaudint de la paraula escrita.

Vist i vist la situació he decidit oferir-me temps aprofitant aquest viatge i espero que la serenitat acudirà per sí mateixa. Mai he volgut sentir-me obligada i no començaré ara a despertar una sensació que no he tingut.

Els coixins i divans resten per a la vostra comoditat.

Respireu l’aroma que hi habita.

La roda de la fortuna (II)

Silencis

La nit ha esgotat el seu temps.
Amb tempteig innocent
comença el seu traspàs.
Els primers remors de la ciutat
descobreixen un nou dia.

Els fils del vincle seran tallats
i el silenci regnant copsarà
un nou cercle de límits.
Sé, però, que el dia arribarà
i amb ell,
com un desig ancestral,
la paraula escrita.

Transitar

Llarg dia, increiblement amb el seu final. Llarga setmana, l’he d’esperar encara.
Preparatius d'intercanvis, correccions, seminaris de formació, .... i jo que ja em creia ja formada.
En fí, com diuen per aquí, em deixaré sorprendre !

La meva ciutat, capitol I

I torno a esperar, i torno a demanar un caffelatte a l’italià que aquest darrer hivern s’ha convertit en el “meu” italià (això dels possessius ja pot ser preocupant, en Fuster tenia raó, però ja és una altra història).

Esperar. De fet no em desagrada esperar segons què, segons com. El temps d’espera es transforma en temps de reflexió, d’observació i sí, en molts casos en aquell “dolce far niente”, forma meravellosa d’assimilar els impulsos rebuts des de la quotidianteïtat. Quina genial forma de gaudir de la vida i del seu interiorisme, vivint-la sense participar-hi aparentment de forma activa...

Ara penso que em vindria bé la garrofera on em jeia quan era petita, aquella brisa que arribava amb les primeres foscors, els sorolls del camp que m’envoltaven, el meu poal ple de mores i les capsetes amb les meves peces caçades: alguns cullerots, alguna sargantana i els dies amb sort algun pregadéus, els meus preferits.

Del que tinc ara al que tenia i penso sols reconec el sol i el blau d’un dia que torna a lluir al cel. La garrofera s’ha convertit en edificis, més o menys tant respectables com aquell arbre; els sons que m’envolten són d’un idioma que ha esdevingut el meu i el meu poal està ple d’anotacions que reposen en el meu quadern i esperen ser transcrites. Les bestioletes, les imagino o si més no, i recordant l’analogia tant singular i divertida que va fer el zoòleg Gerald Durrell, podria dir que aquestes serien les persones que hi són a les taules del meu voltant o les que pul·lulen pels carrers i places amb la gran diferència que no he tingut que organitzar cap mena de safari per a caçar-les, però que no s'escapen de la meva observació com en temps d'infantesa tenia per costum.

Ara aguditzo la meva oïda i em torna a sorprendre una altre aspecte de la ciutat on hi visc: en lloc de sentir la llengua del país sols sento italià. Tinc la sensació que de sobte hi sóc a Venècia. Són venecians, i no puc deixar de somriure.

És per això que m’agrada aquesta ciutat. Una ciutat que viu i deixa viure. Us dic que és la ciutat situada al nord amb més ambient mediterrani que he conegut. Es viu la nit, es viu el carrer. Des dels ulls d’una Immi (Immitation, així anomenen els ciutadans als altres que arriben d’altres llocs i s’hi queden a viure) veig que els seus habitants han esdivingut una barreja ben curiosa que combina aquella lassitud de les nostres contrades, deixant fluir la vida i el dia amb la rigidesa d’aquella moral i obligació tan prusiana. Encara que parlant entre nosaltres -i ells mateixos ho saben i t’ho confirmen- el primer aspecte desiquilibra més d’un cop la balança imaginària.

Heim

Alle Vögel sind schon da
Alle Vögel sind schon da,
alle Vögel, alle.
Welch ein Singen, Musizieren,
Pfeifen, Zwitschern, Tirilieren!
Frühling will nun einmarschieren,
kommt mit Sang und Schalle.

Wie sie alle lustig sind,
flink und froh sich regen.
Amsel, Drossel, Fink und Star,
und die ganze Vogelschar,
wünschen uns ein frohes Jahr,
lauter Heil und Segen.

Was sie uns verkünden nun,
nehmen wir zu Herzen.
Wir auch wollen lustig sein,
lustig wie die Vögelein,
hier und dort, Feldaus, Feldein,
Singen, Springen, Scherzen.

Hoffmann von Fallersleben
Melodie: Volkstümlich aus Schlesien

Així diu una antiga cançó infantil de salutació a la primavera. Amb els cants dels ocells ens comunica la seva arribada. Persèfone retorna al món dels vius.

L’hivern ha estat dur, llarg i fosc. Els primers dies de la nova estació malgrat tenir ja una altra atmòsfera i lluminositat, no tenen encara la claretat que jo necessitaria. I això que enguany he tornat a baixar i he aprofitat com sempre per carregar la meva pell de llum i caliu mediterrànea.

Ja fa temps que penso que estaria bé tornar. Però quan sóc a la terra que vaig veure per primer cop, no puc oblidar la que m’ha acollit més tard sense prejudicis ni prehistòries. Sentir-me daheim en la meva nova vida no va ser un pas ràpid. Sembla com si aquesta haguéssi previst deixar-me la llibertat per poder decidir si és això el que volia i posteriorment, escollir si era una veritable opció, una alternativa a la vida iniciada.

Tot i així, visc en un constant equilibri esquizofrènic del meu espai. Sento que no pertanyo de manera total a cap dels dos llocs que considero el que els alemanys en diuen Heim. Això penso de vegades. D’altres, tinc molt present com n’és de valuós sentir-se bé, acceptada i integrada a dos móns en principi tan diferents com els meus.

Per què pensem sempre que cal triar quan en el fons no ho volem?
Quines forçes culturals fan que hi siguin tan interioritzades en nosaltres fins al punt de portar-nos a dilemes com el que jo em plantejava?

Amb el temps he sabut aplicar un cop més allò que podria sembla una excusa per poder justificar una tria, i que no ho és de cap de les maneres. Em refereixo a una fòrmula hegeliana (valga’m déu pensarà algú de vosaltres !!! ) que ha fet que me n’adoni de la riquesa que tinc a les mans i que la gaudexi dia a dia plenament conscient d’ella: Tesi-Antitesi-Síntesi.

Estic en el punt de la meva vida del qual puc dir, que sense perdre les meves arrels del que vaig ser i que hi són molt presents en el meu dia a dia, he esdevingut un altre ser amb unes altres arrels que he fet meves i em complementen. Enyorar ho faré sempre, sigui on sigui. Tanmateix no defugo d’aquesta sensació i dels sentiments que l’acompanyen

No tinc l’ànima partida, la tinc compartida.


(Per cert, si teniu la possibilitat de sentir la cançó, aprofiteu-la! és meravellosa)

Lluna plena

... nit d’insomni.
Ulls oberts, ment desvetllada.
Tombs i més tombs al llit.
Em llevo, em jec
Llegeixo, tanco els ulls.
Pensaments que bateguen.
Els coneixem.

Et deixo una de les lectures...


Träume, die in deinen Tiefen wallen,
aus dem Dunkel laß sie alle los.
Wie Fontänen sind sie, und sie fallen
lichter und in Liederintervallen
ihren Schalen wieder in den Schoß.

Und ich weiß jetzt: wie die Kinder werde.
Alle Angst ist nur ein Anbeginn;
aber ohne Ende ist die Erde,
und das Bangen ist nur die Gebärde,
und die Sehnsucht ist ihr Sinn-

Mir zu Feier
Anfang November 1897-Ende Mai 1898
Rainer Maria Rilke

24 de març de 1915

Aquesta setmana el diari Die Zeit ens torna a fer memòria d’aquesta data, la del dia d’avui. Una data que va marcar la història europea i que va encaminar a Europa cap als més sanguinaris i inhumans canvis de totes les èpoques. Aquest canvi va començar com havia de començar, amb un genocidi. El genocidi del poble armeni.

Em cal escriure aquest text, em cal per alliberar, sense oblidar, perquè les imatges que guarda la meva ment de la forma amb la qual es va intentar fer desaparèixer una nació em fan revoltar l’estòmec i la ràbia que m’anega podria fins i tot anul·lar el meu seny humà. Serà perquè tinc coneguts armenis, perquè sé que són el polsim que va quedar d’un poble. (Es calcula que entre el 90 i 95 % van ser assassinats).

Als instituts alemanys forma part del curriculum parlar sense tabús de la història passada més recent al vell continent. Als llibres de text surt amb tota claretat aquest aspecte tan negre, fins i tot sabent que Alemanya un cop més, i en el cas del genocidi armeni hi va participar amb 12.000 soldats. Turcs i alemanys es van saber alliçonar en les més pures i dures tècniques de tortura, violacions i mort, sense fer cap mena de diferència de sexe o edat. La constància escrita d’aquest genocidi en particular als llibres de text ha portat moltes protestes per part del govern turc transmeses pel seu ambaixador a Berlin. Sortosament cap dels Länder ha fet el cap cot i ha imprès deixant memòria escrita dels fets i dels participants.

Però hi ha una constància gràfica publicada però desconeguda per a la gran majoria on es reflexa l’horror de la massacre. Armin T. Wegner, infermer alemany sota les ordres del mariscal Colmar von der Goltz va fortografiar els fets i els seus resultats, i aquestes fotos són el testimoni fidedigne que no deixa dubtes de qui van ser els autors.

El govern turc has fet ús de les amenaces no sols a Alemanya sinó als Estats Units. L’any 2000 el Congrès americà va declarar una ressolució que anomenava de genocidi als successos que van passar el 1915. Clinton va retractar-se argumentant ha s’havien de salvaguardar interesos nacionals. Aquests estaven molt clars: els turcs els havien amenaçat de tancar la base aèrea d’ Inçirlik.

Un altre exemple. A principis dels 90 es volia ja incloure com part de l’exposició permanent al Museu de l’Holocaust a Nova Iorc tota la documentació existent –escrita i gràfica- que hi ha del genocidi. Israel i altres països van fer molt esforç per a portar a terme aquest fet de reconeixement. Un altre cop, el govern turc va boicotejar l’iniciativa.

I trobaríem moltes més accions de fer justícia a un poble que quasi s'ha oblidat i que han acabat en no res. Però ja sabem com n'és de fràgil la memòria històrica i més quan aquesta porta dolor i mans tacades.

Noranta anys després, més d’un milió i mig de sers humans assassinats, i fins ara Turquia continua negant aferrissadament que hi hagués hagut un genocidi al poble armeni. Ara no els ha quedat armenis al seu “territori”, per això de fa dècades s’han buscat un nou "enemic" on afilar les seves urpes, els kurds.


Informació

http://racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.ht
http://www.genocidioarmenio.org
http://www.cafebabel.com/ca/article.asp?T=T&Id=2772

Com som?

No sé perquè però avui m’he llevat amb un comentari al cap que va fer Joan Fuster sobre la forma de ser i de com pensem i ens veiem nosaltres mateix. Bona manera de despertar-se... Suposo que van quedar rondinant per la meva testa diverses converses que vaig tenir ahir i que curiosament moltes d’elles giraven al voltant del que es podria considerar la nostra essència.

Fuster deia sobre la forma de ser:

< Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix > (Diccionari per ociosos)

Us deixo el comentari. Jo, a aquestes hores del dia i sota la meva condició de dona-mussola no em veig en cor de fer cap pensament més enllà del meu cafè amb llet sense sucre (se'm refredaria!). Encara que ja el tinc en rodatge.

Ars Memoria

Primer dia de vacances !

Sí, ja han arribat. Elles, les ben desitjades i esperades vacances, i tanmateix a les 6 del matí ja tenia el neguit al cos i no em podia estar més al llit. El motiu és ben simple i és el següent: m’he proposat fer moltes coses i algunes d’aquestes mereixen tota la meva acurada atenció.

Aquest cap de setmana ja he confeccionat la meva mind mapping de les activitats que he programat, i amb molt orgull ja he pogut “eliminar” algunes branquetes. En una d’elles vaig incloure acudir a les nostres cites més regularment, perquè ja sé que us tenia una mica abandonats. Però ja sabeu que les coses vénen com vénen i no es pot forçar allò que no vol néixer.

Per cert, sabeu què és una mind mapping o també anomenada mind mapp ? Us diré que això que sona tan modern, com moltes coses que ens envolten, no ho és. Per dir-ho d’una forma molt resumida és una tècnica d’aprenentatge i d’entrenament de la memòria que es basa en l’assimiliació d’impulsos exteriors a partir de la seva visualització i que són enregistrats i processats pels hemisferis que formen el nostre cervell.

Va ser el filòsof Ramon Llull el primer que en va fer ús d’aquesta tècnica dins del seu mètode filosòfic de la mateix forma que nosaltres l’apliquem avui en dia. Ell va convidar constantment a aplicar-la en totes les facetes de la vida, perquè de fet, és la forma més lògica amb la qual nostre pensament s’estructura. Llull no ho va inventar. Ho va descobrir amb els contactes que va mantenir amb la cultura àrab. Ars Memoria, s’anomenava en aquells temps aquesta tècnica de la qual ens han arribat mostres amb una certa component artística molt interessant. Em ve a la memòria una que vaig veure fa molt de temps feta per un xeic anomenat Talib.

Tanmateix, la tradició d’aplicar aquest mètode l’hem d’anar a buscar més endarrera del temps, fins trobar-nos Aristòtil. Posteriorment qui ens va deixar una mostra més patent d’aquest fascinant mètode van ser Ciceró i Quintilià. Aquest darrer ho va reflexar molt clarament en el seu llibre: De la formació d’un orador.

Però han estat dos germans britànics, psicòlegs, els qui han tingut l’ull clínic de donar-li una altra visió, d’adaptarla al nostre temps i pensament i , és clar, de patentar-la. Els seus noms Tony i Barry Buzan.

Pensar i estructurar, no sols mentalment o amb mots, sinó amb esquemes i dibuixos i fent ús de les imatges i colors per diferenciar conceptes i les seves jerarquies per poder aplicar-los especialment en el camp de la retòrica i com a tècnica per memoritzar i recordar , és de forma molt resumida, el significat del concepte mind mapping.

Jo l’aconsello a qui vulgui fer-ne ús i aplicar-lo independenment de l’àmbit de la seva vida, privada o professional. Estic disposta a ajudar-vos.

P.S. http://de.wikipedia.org/wiki/Mindmap
http://www.learnline.nrw.de/angebote/selma/foyer/projekte/hammproj4/
regeln.htm

(Us dono aquestes adreces perquè són les més simples per poder entendre, si més no en la llengua triada, sí amb les imatges. Ja em disculpareu, però no he trobat cap informació en català, i de fet alguns de vosaltres ja sabeu que en certs aspectes visc més intensament amb la llengua d’en Hölderlin, Novalis i Rilke. Espero que si vèieu l’esquema capteu el seu sentit. Si algú de vosaltres trobessi informació en català, ja sabeu, a compartir! En anglès trobareu tot i més; sols heu de consultar l’oracle)

a M.

Ara que han passat un dies, que la distància –com ja saps- pot suavitzar i adormir els sentiments i les sensacions, puc encetar aquestes paraules que potser no les podràs llegir però que de bon prou les coneixes.

Hi ha dies que comencen amb la tristor arrapada al cos i gravada a l'ànima. Suposo que aquesta situació regnava en mi quan vas decidir passar per casa. Volies donar-me una notícia, havies de donar-me-la i va ser casualitat que aquell no fos un dels meus millors. Per això quan la vas dir només vaig poder reaccionar de la manera que ho vaig fer, sentint que el terra s’obria i jo tota em perdia en el seu interior.

Em dius que deixes la ciutat que s’havia convertit una mica en la teva, com també ha esdevingut la meva. Te’n vas a Caracas, en principi, per tres anys. Aquesta era la teva notícia. Mentalment em situo a l’espai d’aquella ciutat i la relativitat de la llunyania se’m presenta amb tota la seva força colpidora.

Em parles de les teves pors, i ja no per la situació política ni de seguretat ciutadana, sinó d’aquella sensació que implica començar de nou, des del prinpici. Llegeixo en la teva veu i ulls que hi ha molts pensaments que per quasevol motiu no em vols dir. Et conec el suficient per saber que no cal preguntar, que el que s’ha de dir trobarà el seu dia i el seu moment.
Per a tu, serà una experiència inolvidable, ho sé. I dic això perquè sé com absorbeixes noves coneixences des de la teva aparent passivitat. Se’t nota il·lusionada. I això em fa feliç.

Però jo em sento trista. Saps, no em preocupa el temps com el fet que és. Veure passar els dies, viure’ls, assimirlar-los. Em preocupa els canvis que van viculats al seu pas, i que són inevitables. I és bo que així sigui, i és bo que així arribi. Però em rebelo pensant que aquests puguessin afectar el que tenim.

Tanmateix sé que no ens perdrem. Sabem que les nostres vides formaran un quàdrilater els vèrtex del qual són les ciutats a les quals estem, estarem vinculades. Elles sabran reunir-nos. Però tres anys... sense el contacte de veure’ns, de trobar-nos, de xerrar, de preparar i d’organitzar aquelles coses que ens agraden..

També saps que les nostres vides, la teva i la meva, estan en moviment continu. On acabarem no ho sabem, ni tu... ni jo. Però sí que tinc la certesa que sabem on es trobarem, i aquest vincle d’esperança farà més soportable l’absència teva en la meva quotidianeïtat. En aquest instant me n’adono que ens queden quatre mesos per compartir-los, sense angunies ni presses i sense disfressar res, sabent guardar la naturalitat que sempre hem tingut.

La teva amistat ha estat un fluir d’impulsos positius. T’enyoraré. Molt. Aquesta és l’única realitat, ara per ara, del que sento.

Carta a un amic

Un banc davant l’aigua del mar, aroma de salitre. Vaixells que es deixen bressolar amb el suau moviment. Hi ha vida al port, hi ha vida al meu cor.

Amb gest ancestral el meu cap cerca la teva espatlla dreta, reposa sobre ella. Conversem. Les nostres veus es comuniquen i s’obliden del silenci al qual estan condemnades i sotmeses per una resta de temps. Silenci que ni nosaltres amb el nostre desig contrari podem determinar. Sentir la teva veu, la seva vibració en la meva pell, i me n’adono com en sóc d’àvida per copsar cada mot que abandona la teva boca.

Mentre t’escolto, mentres tu m’escoltes, sabent-te receptiu com jo de tu, no puc deixar d’imaginar com seria el record renovat de sentir els teus llavis passejant-se pels meus. Difuminat i subtil record del teu bes. Que donaria per empassar-me’l, intensament, com si fos el darrer alè que em regala la vida...

Me n’adono de la disparitat existent entre la conversa parlada i la conversa imaginada, i són aquestes imatges les que voldria conversar. Ment i cos intenten trobar un camí que et porti a mi. No goso. En mi s’aglopen eternes nits d’enyor de moments no viscuts amb tu. Ara tenint-te al meu costat no sé com trencar-les.

El silenci amic íntim nostre ens mostra la cruïlla dels nostres llavis i el record s’esvaneix. El temps llisca amb ells. M’allibero a la seva mal·leable suavitat. Sento com cedeixen a la tendra pressió. Bec de la seva humitat. M’alimento del seu intens contacte. Sols sóc capaç de pensar que vull ser amb tu, que la meva vida està vinculada a la teva per sempre més. Sempre, quina por m’ha fet aquesta paraula, i els cops que n'hem parlat de la seva relativitat, del seu absolutisme. I ara, amb tu per primer cop, en sóc conscient de la realitat d’aquest sempre, i el vull, com et vull a tu.

Llavis separats, cossos abraçats, silenci regnant, sensacions que criden, que desperten els pors de la pell i ens recorden un cop més que sols hi ha camí endavant. I jo et dic que porto la teva paraula cisellada a la meva pell des de que la vaig trobar. Que en la meva pell podries llegir el sentiment intens que dia a dia has anat desgranant en mi. Que en saps de la meva lluita perduda a consciència i des del principi per no deixar-me arrossegar en l’espiral que em prometia ser al centre del teu univers.

Tu, i sols tu, vas saber trobar la sortida del laberint, on jo hi era. En arribar a mi, seguint el fil dels mots intercanviats, vam veure que l’evidència del que erem i som s’havia fet palesa.

Som paraula escrita invocada que es converteix en parlada quan la porta del temps i l’espai que ens empresona ens convida a entrar a la seva estança.

Hi entraré sempre. En ella hi he deixat la vida.

Hereux mariage

Entre el meu temps i el catàleg de teixits i dissenys que s’ha instal·lat sobre el meu escriptori.

Els darrers dies només veig que sedes, popelines, crêpes georgette, llanes nobles, caxmir; cintures suggerents, escots que conviden a seguir-los amb la mirada, cames allargades per la faldilla amb remat de campana, cintures que s’abracen a elles mateix.

Passar moments inolvidables que descansen en la suavitat de les caderes al passar la mà sobre l’alpaca que les cobreix, el color de la qual revitalitza, il·lumina el cutis.

Consulteu l’oracle.

Sóc la nova Sibil·la de la moda... si més no pel que fa per a la tardor-hivern de 05-06.

Tempus fugit

L'hiver en blanc

Blanc, lumière de l’hiver.
Douce chaleur et caresse de la laine.
Sa fine brillance est source d’élégance.
Son toucher incomparablement doux comble tous les rêves de confort.
On le voit et on le sent a toucher la caresse de la peau de pêche.
Une merveilleuse promesse de douceur.
Le rouge fait oublier la grisaille de l’hiver.
Subtile reprise du coloris.

La moda, tot un món d’espectatives de caliu sensitiu que mitjantçant l’acurada descripció de teixits nobles, en un llenguatge insinuant, ens vol seduir constantment. Invitació a imaginar camins de seducció lenta, pausada, tranquil·la.

És cert que la roba que ens cobreix, destapa la nostra sensualitat?

És la roba la nostra segona pell que ens impulsa a la seducció de la persona desitjada?

Volem sentir-nos seduïts en la manipulació?

On queda la força primitiva natural del cos que presenta i emana el seu anhel obert, clar i envoltat d’aquella lluentor que transpua l’esguard ple de desig?

Desfullem la flor de la mirada arcana que deixa entreoberta una porta a una estança plena de moments de plaer vital, que alimentaran la nostra existència.

Mullem els llavis convidant a beure d’ells amb la mirada fixada en l’home, objetiu del nostre deler.

Passegem la mirada pel seu pensament acaronant-lo tendrament amb el que els nostres ulls en silenci li poden suggerir.

Tot el cos actiu i la ment en perpetu moviment.


M’agrada seduir, sense artificis.

Silenci

Dies de silenci, dies d’absència.
Absència no sols virtual, sinó també real.

Els impulsos exteriors en aquests darrers dies han estat abundats i rics. Tot plegat he tingut poc temps per acudir al nostre divà.
Tanmateix amb alguns de vosaltres he tingut l’ocasió d’haver pogut gaudir d’una retrobada de coordenades reals.

És bo comunicar-se amb amics, sigui quina sigui la forma amb la qual canilitzem aquest contacte. En el meu cas, ja sabeu, un pèl limitada. Per això valoro en especial aquests instants de coincidència que m’ofereix de forma repartida i seleccionada el calendari.
I en aquest reencontre cenyit al temps he tingut de nou aquell sentiment i sensació que em confirma haver encertat en la decisió presa.

Ja em disculpareu si actuo egoistament i me’ls reservo per a mi.

Entres? ...em dius.

Der armseliger Baum / L’arbre melangiós (1999)
Atlas-Zeder, Aluminium
Rosemarie Trockel (1952)

Passejant t’he trobat, i m’he quedat mirant-te.

Davant meu, a l’esquerra, una muntanya cònica d’alumini que abassega la lluminositat d’un migdia clar, ras i fred de febrer; a la dreta un cedre que vincla la seva esveltesa vertical cercant la fredor emanada de la forma. Formeu un portal.

“ L’arbre melangiós ” ,

t’anomenat la teva creadora, i jo t’he intuït com l’abre acollidor. La conjunció de la vida que tens i desprens amb la immaterialitat de l’encontre cercat. Mentalment m’has vist traspassar la teva arcada i el meu present s’ha convertit en passat.

Ens oblidem de nosaltres?

Em truques per trobar-nos divendres. Et recordo que tenim encara pendent una cita que no vam voler anul·lar. En el programa de trobada tenim Turandot. Em dius que vols parlar amb mi. Et pregunto si serà un bon moment. Ens recordem la data: divendres vespre, Turandot.

Divendres i tu. Seus al meu costat inquiet. Sembla que no et puguis concentrar. El temps ens aboca a la primera i única pausa de la nit i em dius que no pots ajornar la nostra conversa. Et dic que m’ho pensaré i tornem a entrar. Liú ens espera.

Sortim i decidim anar a un cafè. Ens farà bé en aquesta gèlida nit. Noto que no saps com començar, i em comentes que t’has assabentat de la meva estada a Veere, de la visita a l’hospital. No faig cap comentari més que pugui fer-te sentir allò que voldries saber. Em sents en la distància i no t’agrada. Em pregunto si de debó m’havies sentit mai al teu costat, a prop teu. Però la teva resposta és quedarà inmersa en el silenci que creua les nostres mirades malgrat el soroll de les nostres paraules.

T’estimo, sento sortir dels teus llavis. Sense cap reacció rebo el teu sentiment. Et dic que el moment de l’amor ha passat, s’ha esmunyit entre els dies d’espera. No sento res per tu, ho notes, t’ho faig veure amb una claredat esfeïdora. És el meu cos qui parla, el meu esguard.

Ara, tenint-te davant dels meus ulls, me n’adono de com de buida s’ha convertit la teva persona pels meus sentiments, pels meus pensaments. Quina caricatura has esdevingut...
Ara sé que no tinc passat amb tu, perquè no vas construir present amb mi. Potser la solitud que sento quan hi sóc amb tu és l’únic record que em vas deixar. El temps teu amb mi. Forat buit i negre.

El silenci decideix la fi de la nostra conversa. Anem cap a la sortida. Un cop fora i amb aquella facilitat que et va caracteritzar aconsegueixes segellar els meus llavis amb els teus. Els teus llavis desgranen sensacions que em volen transmetre les paraules dites abans. Els meus les deixen caure sense fer res per acollir-les. Em separo de tu. Et dic adéu i desfaig el camí que em va portar al teu encontre.

Ara és la meva hora. Tornaré a Veere sense emocions contingudes.
Nessum dorma, sona encara en l’aire.

incerteses que deixen viure

Aquesta ciutat no descansa.

No hi ha mes que no hi hagi avís de bomba. Bombes que han guardat silenci a crits durant 60 anys, d’ençà que es va acabar la darrera guerra mundial. I dic a crits perquè tothom ho sap que el subsòl de la ciutat està ben farcidet d’elles. Com la fava del tortell de Reis si em permitiu la banalitat de la comparació.

Fins l’any 1990 trobar-les era cosa de la providència. Quan s’havia d’enderrocar un edifici o se n’havia de construir, els mestres artificiers juntament amb els arqueòlegs prenien posició per inspeccionar la zona, amb objectius ben diferents.

L’any del canvi, amb la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica i quasi com a conseqüència la reunificació de les dues Alemanyes, va ser llavors quan els governs dels respectius països guanyadors de la guerra, els quals encara hi tenien tropes militars estacionades a territori alemany, van anul·lar aquesta ocupació “simbòlica”. El país, un cop reunificat, va assolir de nou la seva soberania nacional.

Un dels primers detalls de bona voluntat d’aquesta nova i recent etapa encetada va venir de part del govern britànic. Va tenir la amabilitat de oferir els plànols on quedava registrat fins a la precisió la ruta que va seguir la R.A.F. en les seves incursions per bombardejar l’Alemanya nazi.

De sobte, ja sabíem on podríem buscar les bombes i millor encara, trobar-les!
Ai las! El que ja sospitàvem es va confirmar amb els plànols. La posició no tan teòrica de moltes bombes.

Després d’acurades i ben primirades investigacions, hom n’està segur que encara en queden moltes que no van esclatar en el seu moment. Així que vivim en un constant perill d’explosió per culpa de bombes no-caducades i rovellades, i acceptem amb estoïcisme que ens barrin el pas de tant en tant perquè, tot plegat, aquell dia se n’ha trobat una i s’ha de desactivar. I una cosa està clara, malgrat els anys passats, no han perdut gens ni mica la seva virulència bèl·lica.

Els que hi vivim ho sabem i en prenem nota.

I la nostra vida flueix d’una manera que deixaria fora de joc, sense cap mena de mala interpretació, tota la lassitud mediterrànea.

Nit compartida

Die Liebende

Ja ich sehne mich nach dir. Ich gleite
mich verlierend selbst mir aus der Hand,
ohne Hoffnung, dass ich Das bestreite,
was zu mir kommt wie aus deiner Seite
ernst und unbeirrt und unverwandt.

... jene Zeiten: O wie war ich Eines,
nichts was rief und nichts was mich verriet;
meine Stille war wie eines Steines,
über den der Bach sein Murmeln zieht.

Aber jetzt in diesen Frühlingswochen
hat mich etwas langsam abgebrochen
von dem unbewussten dunkeln Jahr.
Etwas hat mein armes warmes Leben
irgendeinem in die Hand gegeben,
der nicht weiß was ich noch gestern war.

Rainer Maria Rilke
Buch de Bilder (1902 und 1906)
des erstes Buches erster Teil

S.O.S.

No tindríeu per a mi una cel·la agradable d’aïllament?

Lectura i vi els porto jo...
Per cert, la clau me la podeu donar, m’agrada escapar-me de tant en tant.

Les meves hores autistes han après a ignorar-les...

Ja veig que hauré de refer la meva closca.

En la nit

El bol diu que frueix dolçament amb el fregadís
de la boca xerraire de Zenòfila. Sortós ell!
Tant de bo que posant els llavis damunt els meus llavis
sense respirar te'm beguessis la meva ànima.

Meleagre de Gàdara
(Trad. Maria Àngels Anglada)

Et recordo,
t’imagino,
et sé.

I no he pogut resistir invocar aquest poema.

papers i annexes

M’he llevat avui tard i cansada, després d’haver passat una mala nit. He obert els ulls i he vist per primer cop l’evidència del que vindrà demà, la retornada, i francament no m’ha fet cap gràcia.

Tanmateix i amb una inèrcia ben apresa, he iniciat el meu dia que m’ha portat directa al meu cau. I allí, esperant-me en un silenci tenebrós la dimensió de la tragèdia: Safates encara plenes de treballs i exàmens que es moren de desig per rebre nota i alguns arxivadors amb material que esperen amb candeletes una dieta que els faci aprimar per a no fer sofrir més la prestatgeria que comparteixen.

Sembla que no hagi fet res en aquesta darrera setmana. Quina estranya progressió geomètrica s’aplica a la meva feina que em transpua la sensació que quan més he fet més em queda?

Veien tan meravellosa exposició de fets, no penseu que he sentit mala consciència, en absolut. El primer que m’ha vingut al cap és un comentari que des de que el vaig llegir he procurat aplicar-lo, si més no en la seva totalitat, sí en uns cànons més que acceptables.

“ Die Basis für eine gesunde Ordnung ist eine große Papierkorb”
(La base per a un ordre saludable és una paperera gran)

No he pogut deixar d’entreveure’m amb un somriure més que maquiavèlic dibuixat als llavis i omplimt-me d’una satisfacció que ha començat a alegrar-me un dia que no es presentava gaire ufanós.

Quina meravella si puguessi desfer-me’n sense patir conseqüències! I més si penso en el contingut d’alguns dels textos que hauré d’empassar-me. Sé que una certa frustració m’anegarà de nou i em farà qüestionar si no seria una bona hora de cercar noves orientacions.

Passada l’eufòria del moment, m’he dit que seria millor cabussar-me en la realitat, més que res per no angoixar-me després.

Per cert, el comentari és d’un dels escriptors i periodistes més aguts i brillants que he llegit, Kurt Tucholsky (Berlin 1890 – Hindas/Suècia 1935). Avui hauria estat el seu aniversari...

Joc

M’agrada jugar, amb tu en especial.

He trobat un bon contrincant que potencia totes les possibilitats que el joc pot oferir en unes dimensions suggerents i desitjades. La paraula escrita s’ho mereix.

El joc com forma de despertar les meves pessigolles mentals, les úniques que tinc, ja ho saps.
Intercanvi de pensaments que potencien les nostres reserves. Imatges reflexades en els mots escrits.

I saps, guanyar és purament una anècdota. Fins i tot perdent en el combat dialèctic ja en sóc vencedora. De tu, naturalment.

Convida’m a jugar, jo et convido també.

Retorn

He tornat a Zeeland. No t’ho havia dit. He tornat a Veere. Que hi aniria, t’ho podies imaginar. Et diria que no ha canviat res, que continua igual que fa dos anys. Però, què hi ha en aquesta vida que vulgui mantenir-se en el passat?

He passejat pels seus carrers, pel pòlder que m’ha portat al moll. He deixat la mirada perduda en la llunyania, des del port. Vaixells i velers entraven cercant el resguard del port. D’altres amb l’estigma de l’atreviment salpaven en l’hora baixa de vent de mestral iniciant el seu camí. M’he preguntat si sabrien trobar el de tornada. He seguit el meu. M’ha portat per les amples i llargues platges que et fan veure com l’horitzó fuig de la mà així que avances. Estrany trobar-les desertes. El vent i el fred han fet amagar la gent. Un parell d’encreuaments, salutació amb els ulls

El vent ha copejat el meu rostre, revivint-lo. Si més no poder enlairar el meu estel, sí que ho feien els meus pensament veient com les onades em guanyaven el terra. La plenamar ha arribat i jo m’he preguntat què sentiria si sense moure’m l’aigua m’embocallessi i m’acollessi en el seu si. He tancat els ulls i m'he abandonat a ella. Un buit ha pres possessió. He notat la sorra mullada que deixava pas al pes del meu cos. L’aigua ha escampat la seva humitat i la seva fredor i m’he sabut abressolada per ella. I amb el pas de l’instant, amb lentitud esferidora he sentit com les ones allargaven els seus braços lliscant pel meu cos, sense deixar cap part lliure a la seva abraçada, amanyagant amb sabiesa d’anys, despertant desitjos antics i amb la seva seducció l’anul·lament de la ressistència. Sols la remor de les ones i el vent en un món diferent de sorolls.

He vist la foscor terbolenca de la profunditat que em convidava a la seva essència. Sota l’aigua he iniciat de nou el meu passeig. He deixat de respirar, tenint el pulmons plens.

Rostre mullat per la pluja. Ull oberts. Perduts els pensaments, he corregut de pressa per arribar a casa mirant el camí que tenia al meu davant.

Ninou

Begrüße das neue Jahr
vertrauensvoll und ohne Vorurteile,
dann hast du es schon halb
zum Freunde gewonnen.

Novalis

Saluda el nou any
confiat i sense prejudicis,
llavors ja tens guanyada
la meitat de la seva amistat.

Nit de Nadal

Sí, curiós escriure sobre aquesta nit quan ja ha quedat en el record de molts, però no me’n podia estar de fer un comentari, precisament per això, perquè ha caducat i perquè així potser torno a confirmar el meu esperit contradictori de parlar, escriure o comentar coses quan teòricament ja no és el moment de fer-ho. També, podria afegir que per a certes coses tinc una mena de dispositiu natural que em crea un cert retard biològic en assimilar situacions, de fet no és així, sols és que m’agrada recrear-me de manera hedonista en la seva reflexió i observació, i és llavors quan l’aspecte relatiu del temps gaudeix encara més de la seva relativitat.

Quatre setmanes d’eufòria humana i financera que desemboquen cada any en la nit del 24 en una orgia de sentits –no entro en cap mena de valoració-. La gran nit esperada per tothom. Tothom que visqui en les latituds on passejo la meva exitència, és clar!

Nit de sopars opulents, absurds perquè al cap i a la fi visualment hom s’omple i totes aquelles viandes de delit gastronòmic es converteixen en una Fata Morgana que acompanyarà el record la resta de l’any, fins que arribi, un cop més, la nit anhelada.
Presoners, els uns, lligats al voltant d’una taula; captius, els altres, de converses de dubtós interès, amb l’ull posat dissimuladament al damunt d’aquella estovalla de domàs de colors que recorden la sorra d’estiu i que amaguen poc subtilment el volum de totes les captures realitzades amb orgull durant el temps d’advent, i que han estat col·locades sota l’arbre de Nadal en un rigor geomètric que ratlla la perfecció del teorema sobre la propocionalitat dels segments, tot i esperant que arribi la pausa tàctica de l’entrada de les postres, el moment de l’encontre esperat, establint-se –esperem pel bé de la pau nadalenca entre tots els presents- una relació bijectiva entre el valor de la peça caçada, el que representa i el seu destinatari. Aquest, per altra banda ha de manifestar el seu agraïment segons les normes i reconèixer l’esforç del caçador o de la caçadora i fer els honors pertinents a la providència de la presentalla.

Aquesta imatge d’un sopar nadalenc em fa tremolar i encara més el sol fet de pensar en aquestes dates i en la seva consubstancialitat.

Com a contrapunt i sabent-me amb sort, els meus nadals són agradables i desitjats, al menys d’ençà uns anys. Malgrat no creure en ells ni en el missatge subliminal que cada any més subtilment em volen introduir en el meu cap, convençent-me del bé que em sentiré si crec en ells, he de dir que he après a viure’ls sota un altre contexte. M’agraden perquè curiosament són punt de rencontre amb gent que estimo i perquè –el més important- el sopar o dinar que ens fa reunir resta molt lluny d’aquesta visió surrealista però real en molts de casos que he descrit i que gairebé tots tenim al darrera de la memòria.

Una acollidora taula no sols per les menges que l’ornamenten, sinó també per la gent que s’acolleix a ella, és el punt de convergència. Veus que generosament s’entrecreuen preguntant per acostar les plàteres fins recordar algun fet o detall passat o simplement per intercanviar opinions o mots sense més finalitat que la de poder lliscar i esgarrapar un bon moment.

Hi ha un ritual ancestral i buscat que aporta a tots els que compartim aquest àpat una seguretat en les pròpies forces, aquelles que passat aquesta nit haurem de treure i saber mantenir per poder seguir la nostra vida quotidiana.

La roda de la fortuna (I)

Ésser diferencial

Els dies, les hores,
davant meu
amb quina lentitud desfilen
- llisqueu en mi -

Canvi del ritme vital
en la transició del temps
intensitat interioritzada
- presència teva -

Tu, que alimentes els meus dies.
Tu, que acompanyes les meves nits.
Tu, que embolcalles les hores.
- convida’m a tu -

La calma envaeix l’estança compartida.
El silenci dels instants m’acosten a tu.
Àmbit cercat.
Moment desitjat.

Iniciem la dança!

El que ha de venir

"Advent, Advent, ein Lichtlein brennt.
Erst eins, dann zwei, dann drei, dann vier,
dann steht das Christkind vor der Tür."

No penso encetar un tema purament de caire religiós, però el bullici d’aquests dies ha pres possessió dels meus divagars mentals mentre vaig fent temps per arribar als llocs on he d’arribar.

Temps d’advent, temps de celebracions de les quals en trobem referència ja en el segle V dC a la ciutat de Ravenna. Però hem d’esperar un segle després per poder considerar aquest temps com una festivitat més del calendari litúrgic.
Quatre setmanes que simbolitzen els quatre mil anys que segons els comptes de l’església hem d’esperar nosaltres, els humans, a l’arribada del Messies.

Hi ha altres símbols que acompanyen aquest càlcul, com la corona d’advent, amb les quatre espelmes que s’encenen cada diumenge, quatre diumenges abans que arribi el dia de Nadal. El número quatre amb el seu aspecte cabalístic ens envolta el temps que ha de venir.

Immersió en el temps de reflexió. El fet d’esperar ho requereix i esperar implica entre altres preparar-se. Periode d’introspecció en el qual la natura amb la seva transformació ens acompanya en el camí iniciat. El cicle de la vida de l’univers s’endinsa concèntricament. La foscor i el silenci s’introdueixen en les nostres vides per emegir algun dia de nou després del procés d’interiorització al qual han estat sotmeses.

Tot al nostre voltant ens convida al recolliment i a la regeneració de les forces malmeses en el temps de l’extroversió. La lentitud de com passen les nostres hores ens fa un regal que a primera vista no sabem reconèixer. No tota la nostra existència hauria d’estar dominada per la precipitació, cal temps per assimilar canvis i fets que afecten i alteren les nostres vides. Ara tenim aquest temps, ara cal aprofitar-lo per poder renéixer de nou.

Tanmateix en el meu dia a dia no és la lassitud del temps el que experimento en la meva ment i esperit. Observo el trafegar humà amunt i avall que inunda els meus ulls, carregats de bosses i paquets, amb la pressa esbossada en els rostres com si la final del món s’acostés. Mirades agressives, gestos buits.

Tanmateix en el meu dia a dia no és el silenci el que sento, sinó tota una cacofonia d’enharmònics que copegen la sensibilitat de la meva oïda amb sons desdibuixats que semblen no voler un final. Ritmes contrapuntístics que trenquen l’equilibri establert.

Calendari inventat, calendari readaptat. Naixement? Sí, d’un sosltici que castiga les llargues nits i ens porta com una ofrena l’esperança, no d’un Messies, sinó la de la vinguda de la nova llum i amb ella els dies llargs, els dies de caliu.

Canvis de mobiliari

Aquest cap de setmana un dels meus visitants em comentava en una xerrada si no havia pensat en fer variacions en el meu mobiliari per a les trobades sincopades, i que potser les cadires que us ofereixo no arriben a ser massa còmodes. És clar que la persona en qüestió em va fer una proposta que no penso desestimar, perquè penso que no deixa de tenir el seu punt. I jo vull el millor per a vosaltres.

A veure, recurrim a la conjunció de cultures de les quals provenim. Pensem les possibilitats que ens brinden dins de la categoria del seient. Poques cadires, oi? La veritat és que ben poques.

Si em trasllado a Grècia i a Roma trobem el triclinium. Meravellós moble, no ho penso dubtar ni un segon. Veritable i sibarítica multifuncionalitat. I si unim la nostra fantasia, ja de per sí ben treballada, la visualització d’aquest triclinium pot ser fins i tot inolvidable.

Si em trasllado al palau d’un califa, aquest ens faria passar al divan, lloc de rebre amics, emisaris; lloc de reunió, de conversa, d’intercanvi, sigui quin sigui, que els califes eren molt seus.

Aquests divans reunien l’acolliment de flonjos i grans coixins, mullides catifes on seure i descansar el cos per alliberar la ment. Coixins i flassades, dos objectes bàsics en el meu món. Ja sabeu alguns de vosaltres la meva debilitat per aquests dos accessoris del panorama casolà. També veuríem tauletes petites on hi trobaríem llaminadures embriagadores a manca d’alcohol, llums tènues que convertirien l’ambient en un moment embolcallador. No oblidem que eren el punt de reunió poètica. En fí, una festa pels sentits!

Ja em disculpareu el rerefons sicalíptic, o no, no me’l disculpessiu perquè ho he fet amb tota intenció, i ja m’agrada.

Ara us toca a vosaltres. Espero les vostres propostes. Per la meva banda dir-vos que estic disposta a redecorar l’àmbit d’acollida.

La nit d'en Sankt Nikolaus

Laßt uns froh und munter sein

und uns in dem Herrn erfreun.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Dann stell ich den Teller auf,
Niklaus legt gewiss was drauf.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Steht der Teller auf dem Tisch,
sing ich manchmal froh und frisch.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Wenn ich schlaf, dann träume ich:
Jetzt bringt Niklaus was für mich.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Wenn ich aufgestanden bin,
Lauf ich schnell zum Teller hin.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Niklaus ist ein guter Mann,
Dem man nicht g`nug danken kann.
Lustig, lustig, tralalalala,
bald ist Nikolausabend da,
bald ist Nikolausabend da.

Visitants

A vosaltres que visiteu aquest racó cibernètic; que us preneu el temps i la paciència de llegir els textos penjats i d’acabar-los, i fins i tot regalar algun que altre comentari, us vull fer un avís que em sembla el rebreu gratament.

Si he començat aquesta mena de quadern de bitàcola ha estat perquè m’agrada el món de la combinatòria de les paraules, i com aquest pot contar, transmetre, transpuar....què? emocions, reflexions, pensaments, crítiques, ràbia, decepcions, passions, somnis... Vet aquí, que tot plegat és una de les millors formes que conec de treure’s els dimonis de sobre. Una veritable catarsi depuradora, valga’m la redundància!

Per altra banda no sempre hi ha aquesta constelació entre les ganes de dir i el creure que s’ha de dir quelquom. No tots els dies són especials en sí, no pel mer fet de poder viure, sinó perquè l’inercia no deixa de ser un motor que ens arrastra en la seva espiral cap a un certa rutina. La quotidianeïtat del dia a dia no conjuga sempre amb la voluntat de fer-la singular.

En resum, la peculiaritat d’aquest blog no será la de ser prolífic; no he obert aquesta saleta per sentir-me en la necessitat de dir i pensar per obligació. Ni vull sentir-me esclava de la meva pròpia lliure decisió.

Voldria que aquest blog meu fos també un punt de trobada on convergeixin converses sincopades amb vosaltres, els meus pacients visitants.

Us convido a seure al voltant d’una taula de marbre negre, amb peus de ferro, cadires de fusta, amples finestrals que deixen obert el món als nostres ulls, gaudint d’un bon cafè amb llet, sí, un conyac també o una cervesa –ja ho sé!- amb la música suau de fons que cadascú li desitgi la seva imaginació i xerrant com si tinguessim la voluntat de canviar el que en molts dels casos ja de per sí és inamovible...

No em direu que no seria entranyable? M’agradaria tenir-vos així.